Miauuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu! Miauuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu!  

Riures. I més “miaus”. I crits eufòrics per tota la sala. 

De nou al Liceu. Un cop dins i els llums apagats, allò era el menys semblant a un cinema que us pugueu imaginar. Per començar, el silenci era inexistent, i només s’hi percebia una constant remor que complicava –i molt- l’audició de qualsevol pel·lícula. De fet, de qualsevol cosa. La cinta que es projectés havia de ser molt, MOLT bona, o molt MOLT horrorosa si volia captar la nostra atenció. El terme mig no existia. I quan t’asseies i et trobaves enmig de tot aquell ambient psicodèlic, començava el verdader espectacle… 

La pel·lícula no era el més interessant, quan anàvem al Liceu. Desenganyem-nos. Era la resta, el que era divertit, Per a veure cinema ja teníem les nostres sessions privades a les cases dels amics, on veiem les animalades més grosses i grotesques que us pugueu imaginar (un dia us parlaré de la Troma i del seu heroi The toxic avenger), o algunes que ens marcarien –o almenys a mi- de manera definitiva. Però al Liceu no s’hi anava només per la pel·lícula. No home no. Al Liceu s’hi anava pel show. Per la bestiesa. Per la riallada desmesurada.  

Els miaus que han prologat l’inici d’aquesta nova exposició sobre aquest desaparegut edifici celestial de la Carretera de Sants eren reals, tant com si sortissin de la boca d’un gat. El cas era que no era un gat qui els produïa. No vaig –ni jo ni ningú- saber mai qui era el sonat que portava a cada sessió de les vuit hores un d’aquells aparells -com els que fabricaven uns treballadors en cadena de la pel·lícula Delicatessen– en forma de llauna que quan els hi dones la volta emeten un so determinat, d’animal, ja sigui de vaca, de toro.. o en aquell cas, de gat en zel. Estaves allà, assegut, mirant la pel·lícula, i si per casualitat resultava que no se sentia res més que l’audio de la mateixa –cosa difícil-, aleshores ja s’encarregava aquell personatge de recordar-te que estaves al Liceu, i no al Balañà o al Comèdia, fent ressonar la seva llauna cridanera per tot l’espai ple de gom a gom de freakies. 

Miaaaaauuuuuuu! I tothom pixant-se de riure. Ni una queixa. Perquè senyors, en el fons, i com he dit, nosaltres anàvem pel show, al Liceu. Allà estava, un cop més “el paio del gat”. De fet, l’esperàvem sempre, i si no venia era una total decepció. 

Si ens situem, recordo “l’estrena” (bé.. devia ser l’estrena mundial, perquè em temo que allò mai va anar a parar al circuit comercial de les sales serioses) d’una meravella anomenada Descanse en piezas. Espanyola. Mireu, no hi ha res millor que una pel·lícula de… terror? que en la seva primera seqüència fa botar a tothom del seien d’un ensurt de tres parells de nassos. Quina manera de començar! Però el problema rau en el fet que si allò es pren com el costum, com el que s’espera d’ella a partir d’aquell moment.. i això no passa, la decepció és més gran. I el soroll de la decepció, el martiri del timpà més acostumat al crit, s’iniciava als deu minuts de que s’abaixés el llistó que ens havia proporcionat la pel·lícula en començar. Podríem dir que la paciència no era la principal virtut del públic de les vuit hores… , i que quan a més comprovàvem que no hi hauria res més que aquell començament, d’interessant, doncs passava el què passava. Que començaven a rodar les Xibecas. 

I us preguntareu… què coi hi foten unes Xibeques a dins d’un cinema? Doncs encara us preguntareu més coses en saber que les Xibeques no rodaven el sentit que començàvem a beure cervesa, no. Rodaven literalment, pel terres. Baixant per la part alta de la platea i fent un soroll infernal. Eren els que anomenàvem “els heavies de la Màlaga”, que protestaven de la forma mes “radikal” (nótese el uso de la grafía “k”) amb el llançament de les ampolles de litre de birra. S’ha de dir que mai van fer mal a ningú (excepte als pobres que devien netejar el cinema al final de cada sessió), però que tot plegat resultava realment intens. I evidentment, incívic, no cal dir-ho. Així, la seqüència era aquesta: estàs veient una pel·lícula. Et fots un ensurt important. Comencen a produir-se xiscles cada cop de més volum de protesta perquè allò no aporta res més i de cop: les birres pel terra, rodant i fotent soroll. No us sona als Mosqueteros del Corral de la Pacheca? 

La veritat és que tot allò podia arribar a ser perillós, vist des de la distància. Enteneu-me. Penso que mai es va anar res de les mans en relació a baralles o a incidents d’aquesta mena, però realment allò semblava, en moltes ocasions, una espècies de ritual on tot un grup d’estressats hi feien la seva particular teràpia de desfogament col·lectiva. Una catarsi grupal que esclatava amb violència reclamant el seu protagonisme. Però quin estrès? Jo no ho estava pas d’estressat… És clar que jo no deixava anar ampolles de vidre pels terres…