Els Heavys, però, tenien d’altres formes de protestar. Un dia, mentre –crec recordar- veiem El hombre rata –un dels engendres cinematogràfics més absolutament patètics que mai hagi vist a la meva vida- varem sentir un soroll esgarrifós enmig dels espetecs dels riures de tothom. En girar-nos, i a la part del darrera del cinema, els seients havien estat literalment arrencats des de l’arrel del terra, i formaven una mena de barrikada (torno amb la “k”, com podeu comprovar, que emfatitza el fet) que protegia els causants d’aquell merder. Allò va ser el més proper al descontrol que vaig viure mai allà dins. Vaig començar a riure de nervis (no us ha passat mai? Fins i tot et mareges, quan es produeix…) tot pensant que algú assenyat obriria els llums i s’acabaria la festa, però.. què va! Ni de conya. No només no va acabar-se, sinó que va continuar. Increïble. Mai oblidaré aquella imatge: el cinema semblava un paisatge ciberpunk amb els seients apilonats i la llum del projector i el fum filtrant-se per la foscor… I és clar, si allò es va permetre, no vulgueu saber com va acabar la cosa… 

De tant en tant, calia anar al bar. Era un lloc fet amb el cul (disculpeu) tenint en compte que hi cabien, dretes, unes 10 persones i s’hi arribaven a trobar a les mitges parts de les pel·lícules unes setanta o vuitanta. Allà no es demanava, es xisclava, i tothom, al final, es coneixia. Veies veïns, gent jove, gent més gran.. tothom fent pinya i cridant a l’hora a un pobre cambrer palomitero que amb prou feines donava a l’abast. I és clar, més d’un no pagava ni un duro per la seva consumició… De tota manera no era el més habitual: podíem estar tots com una cabra, però pagàvem, això sí. La solidaritat abans que res! 

I des del bar també s’hi vivien certes situacions interessants. Amors a primera vista, parelletes que aprofitaven l’espai (interior i exterior) per a fer el que no podien fer perquè no tenien pis ni espai propi… allò de bar no en tenia res, al final, i del que es tractava era de sortir a respirar una mica i saludar i comentar el que s’havia vist o la barbaritat que acabava de passar dins la sala. 

I posats a rememorar els gran moments al Liceu, els “Greatest hits” de tot el recopilatori, recordo el passi de Granja maldita. Una gran pel·lícula, aquesta. Sense argument –o almenys sense massa argument-, amb unes interpretacions sota zero, amb una capacitat per aterrir igual a la del Pato Donald en calzes de purpurina… En definitiva, la candidata perfecte per a que es produïssin els fets esmentats més amunt. Doncs bé, a una de les escenes un nano, terriblement gras, i que era com el dolent de la pel·lícula, es transformava en una mena d’ésser repugnant que algú llençava per unes escales (les de la Granja susodicha) i anava a petar al terra. I quan dic petar vull dir això, petar. Rebentar. I la gent , que en principi no va reaccionar, va començar a plorar de riure en sentir una veueta que va dir “el gordo ha explotado” No sé quins mecanismes va engegar aquella frase, però us ben asseguro que van devastadors. Tothom va començar a deixar-se anar i a proferir insults cap a la cinta i el qui la projectava. Crits de “¡Esto es una vergüenza!!! ¡Menuda mierda!”, se sentien per tot arreu. Però el que és incomprensible de tot plegat era que precisament eren aquell tipus de pel·lícules les que volíem veure, perquè ens feien riure. De què ens queixàvem, aleshores?

Billar, bosses de brossa plenes de crispetes, cotxes de policia que s’enduien nanos per “miccionar en la vía pública”, sonats amb llaunes que feien soroll de gat, heavies passats de rosca amb birres i seients, grassonets protagonistes d’un episodi catàrtic de bogeria col·lectiva… No ho sé, però realment ho trobo a faltar. I alguns pensareu que sóc un descerebrat. Un malalt. Un incívic. Però aquells moments passats al Liceu van ser fantàstics no només perquè em provoquen el riure en recordar-los, sinó també perquè allà hi vaig veure, també, bones pel·lícules de terror. I sobretot, perquè allà vaig alimentar el que després seria la meva obsessió, el cinema. Per això i per tots els records, he volgut recordar el Liceu i el que significaven aquelles vuit hores. I vull dedicar a tots els que hi varem ser presents d’alguna forma (amics, familiars, freakies, però també treballadors del local, del cinema, del bar, de la sala de billar i el club de billar de Sants) aquests textos que he fet amb les ganes de que tots en tornéssim a gaudir, d’aquelles tardes i nits de cap de setmana. Perquè en el fons, quan els llums s’apaguen, la màgia que es produeix a un cinema és única. I en el meu cas, mai oblidaré la màgia ÚNICA del Liceu i les seves vuit hores. Gràcies per fer-me passar tan bones estones i fins sempre.