(no ho sé, tu, m’agrada aquesta cançó… http://www.youtube.com/watch?v=ZkW_SR7SgiE )

Direcció i guió: Greg McLean.
País:
Austràlia.
Any: 2007.
Duració: 94 min.
Gènere: Terror.
Interpretació: Radha Mitchell (Kate Ryan), Michael Vartan (Pete McKell), Stephen Curry (Simon), John Jarratt (Russell), Caroline Brazier (Mary Ellen), Sam Worthington (Neil), Damien Richardson (Collin), Robert Taylor (Everett), Geoff Morrell (Allen), Heather Mitchell (Elizabeth).
Producció: Greg McLean, Matt Hearn i David Lightfoot.
Música: François Tetaz.
Fotografia: Will Gibson.
Muntatge: Jason Ballantine.
Disseny de producció: Robert Webb.
Vestuari: Nicola Dunn.

Coi, quin dia, aquest 6 d’octubre. He fet la digestió veient la que segur serà una de les millors pel·lícules del Festival, The Fall, d’un Tarsem Singh sorprenent i tremendament imaginatiu. He continuat berenant amb Aparecidos, una insubstancial però molt entretinguda cinta de terror espanyola i així, com per sopar, mister George A. Romero i la seva última mirada al món dels morts vivents (i en aquest cas també, del món dels vius), Diary of the dead. Tres pelis vistes a l’Auditori, desiguals en la seva qualitat però totes força decents. Estic content! I queda encara una setmana!!!

Pero… “¡miedo me da! Malgrat el que he vist m’ha semblat més que interessant, heu de comprendre que veure tres pel·lícules seguides és esgotador… i per desgràcia quan portes tres dies de Festival i d’escapades amunt i avall de la feina a Sitges i de Sitges a la feina, doncs és força normal que comencis a assumir que aquest cansament acabarà passant factura. I més quan qui escriu això està obsessionat amb les Costes del Garraf fins el punt que només contempla la possibilitat d’anar a Sitges per aquesta via, siguin quines sigui l’hora del dia –o la nit- o les condicions meteorològiques… Però deia que tinc por; això és perquè sembla que ara veurem una d’aquelles cintes destinades a fer descansar una mica els ullets i probablement el cervell… I això no seria dolent si no fos perquè jo aquí no hi vinc, a dormir… i em fa una ràbia important que això passi a la sala de projeccions. A veure què passa…


Sembla que tenim argument amb animalet descontrolat que passa factura a uns pobres desgraciats a qui colla fins que se-l’s carrega. I de pelis d’aquest estil n’hem vist unes quantes, ja. Algunes de mítiques i d’indiscutible mèrit cinematogràfic com Jaws , de l’Spielberg (de les seves millors creacions) i que van inaugurar tot un gènere que després varen continuar d’altres de més dubtosa qualitat, com Piranha -d’un Joe Dante previ als seus éxits The howling (Aullidos)
i Gremlins i Tentacoli, d’un repartiment excepcional –i incomprensible, pel que fou la cinta- , que més aviat van aconseguir el contrari. I evidentment ja ni esmento les infumables Anaconda o Lake Placid (Mandíbulas) , que semblava un precedent directe d’aquesta Rogue de la que parlaré ara.

L’animalet aquí és un cocodril, enfadat perquè els turistes d’una petita embarcació de passeig s’està passejant pel seu territori (d’aquí, de nou, la meravellosa traducció del títol al castellà). El problema és que l’animaló és gros, força gros. De fet és una mena de cocodril gegantí amb molta mala llet i amb ganes de clavar les dentetes a les carns envermellides dels visitants lletosos d’aquest territori seu de què parlava.


Un cop el cocodril els ha assetjat i acollonit, se-l’s va cruspint poc a poc i la gran incògnita és, primer, saber en qui ordre això es produirà (fàcil de saber, en funció d’alguns aspectes tòpics que qualsevol fan del terror sabrà deduir de forma immediata) i de quina manera s’acabarà amb el bitxet en qüestió, o s’acabarà la història (això no us ho desvetllo, tampoc). En fi, un argument que la veritat dona per molt poc, o almenys això és el poc que promet en primera instància.


A la pràctica, el primer que crida l’atenció és el repartiment. Veig la Radha Mitchell, protagonista, per exemple, de la Melina i Melinda del Woddy Allen de fa uns anys (no masses) fent de guia turística; al seu costat em costa, però acabo posant nom a una cara que em sona, la de un dels nois “guapos” de la cinta, el Michael Vartan (de quina peli em sona, aquest noi? O és d’una sèrie? Jejeje). I després d’entre tots, crec reconèixer una altra cara coneguda, la del John Jarratt, que havia composat el terrorífic i cruent psicòpata dels deserts a Wolf Creek, l’anterior aproximació al cinema de gènere d’aquest director, el Greg McLean. Aquest últim apunt és, a priori, una de les esperances amb les que em planto a la butaca de l’Auditori a les 23 de la nit: recordo perfectament aquella pel·lícula i l’angoixa que aconseguia provocar. Esperançat NOMÉS per aquest fet em disposo a iniciar el viatge pels rius i selves d’aquesta Austràlia que serveixen de marc a la història.


I la veritat és que un cop passada la pel·lícula, no ha estat malament. Molt entretinguda, Rogue penetra poc a poc en una aparentment rutinària – i previsible- història de ensurts si no fos perquè el director s’esmera força en fer que el ritme no caigui en gairebé cap moment. I els moments de tensió se succeeixen un rere l’altre fent que els espectadors passin una molt bona estona, sense avorrir-se ni condemnar-se a un visionat insuportable en cap moment. De fet, les meves reticències inicials han anat quedant enrere a mida que la cosa anava posant-se a to fins el punt que ni m’he adormit ni m’ha sabut greu pagar l’entrada, cosa que o està ja, de per sí, gens malament amb les expectatives que tenia.


Podria dir-se, després de veure alguna entrevista amb el Greg McLean, que aquest home està força enamorat del gènere. I que procura dotar les seves produccions d’un cert aire molt personal que enrareixen –per a bé, és clar- les escenes més impactants de les seves pel·lícules jugant molt amb les pauses i el ritme de la narració. Els detalls del riu, les converses donant l’esquena al riu des de l’illot de l’exili dels protagonistes i uns moments finals molt angoixants dins de la guarida de la bèstia aconsegueixen posar els pèls de punta i habiliten prou aquesta història com per a ser no només vista amb interès, sinó també per a recomanar-la si ets un vertader fan del gènere.


Els problemes: doncs bàsicament, l’empac, l’embolcall. Tot sona a gran producció i això, que no hauria de sembla un problema, si que ho és en el moment en que tractem amb un producte destinat a força públic, que fa que les escenes més cruentes no siguin, de ben segur, allò que hagués volgut el realitzador. O almenys no de la mateixa manera que va fer el que –penso- li va donar la gana a Wolf Creek, pel·lícula que, aquesta sí, campava amb la seva exagerada violència amb tot la tranquil·litat del món mentre el sofert espectador es preguntava si allò que veia calia ser vist o no. Recordo el visionat de Wolf Creek molt bé, i també recordo que fou una sensació similar la que vaig viure amb ella a la que vaig patir amb The Texas Chainsaw Massacre, del Tobe Hopper: estava veient una pel·lícula d’horror (més que de terror) que travessava sense complexes les ànimes del públic més exigent en matèria Splatter de la mateixa manera que el Leatherface destrossava protagonistes amb la seva serra o el martell en una de les millors pel·lícules de gènere que mai he vist –i penso que mai veuré-. Aquí la sensació és força diferent: Rogue té por, la de travessar els límits de la comercialitat, i això es detecta. De totes formes no s’estalvia certs moments molt impactants –que prefereixo no desvetllar- i farà delir a més d’un descregut que aparegui pel cinema amb cara de pomes agres i poc convenciment.


En definitiva, una molt entretinguda cinta que no arriba als nivells de l’anterior producció del seu director, però que no desmereix en absolut un gènere molt desmerescut per la quantitat –i poca qualitat- de les seves produccions. El principal problema és que és insubstancial, i que tal com entra surt… Menys mal que a Sitges tots els meus records van associats no només a grans pel·lícules, sinó també a tot un entorn que magnifica les meves ja de per sí magnificades sensacions, endolcint-les amb la brisa de la platja de Sant Sebastià i el color cendra de la nit retallant la seva església. I que duri, sisplau, que duri. Serem més feliços si entreveiem, sigui amb una pel·lícula, amb un llibre o mentre passegem descalços per la sorra humida de les platges a l’octubre, que val la pena continuar respirant al ritme que respiren les onades.