(per a fer-se una idea… però molt, molt allunyada: és molt més que no pas això… http://www.youtube.com/watch?v=AEaRgxJ8NNU )Direcció: Alexander Sokurov.
Països: Rusia y Alemania.
Any: 2002.
Duració: 96 min.
Intèrprets: Sergey Dreiden (Marqués), Maria Kuznetsova (Catalina la Gran), Leonid Mozgovoy (Espia), David Giogobiani (Orbeli), Alexander Chaban (Boris Piotrovski), Lev Yeliseyev, Oleg Khmelnitsky, Maxim Serheyev (Pere el Gran), Natalia Nikulenko (Catalina I), Yuliy Zhurin (Nicolau I), Vladimir Baranov (Nicolau II), Vadim Lobanov (Chamberlan).
Guió: Alexander Sokurov y Anatoly Nikoforov.
Producció: Andrey Deryabin, Karsten Stoter i Jens Meuer.
Música: Sergey Yevtushenko.
Fotografia: Tilman Buettner.
Muntatge: Stefan Ciupek, Sergei Ivanov y Betina Kuntzsch.
Direcció artística: Yelena Zhukova y Natalia Kochergina.
Vestuari: Lidiya Kriukova, Tamara Seferyan y Maria Grishanova.

Enceto aquesta nova “secció” del bloc amb una d’aquelles cintes úniques, que apareixen un dia de sobte a la cartellera i sense cap mena de publicitat ni promoció corren el risc d’enfonsar-se en l’oblit col•lectiu sense ni pena ni glòria. En el meu cas assabentar-me de la seva projecció als Verdi fa uns 4 anys va ser cosa de la premsa, que parlava meravelles d’una pel•lícula russa que estava rodada en un sol pla seqüència de 96 minuts, una cosa que jo mai hagués cregut possible o si més no, em semblava que seria una total bogeria traduïda en una més que probable cinta pedant, avorrida i absolutament elitista.

Com gairebé sempre al prejutjar allò que no es coneix un s’acaba equivocant, en aquest cas això és el que va passar, i puc dir-vos que vaig quedar enlluernat de la pel•lícula del Alexander Sokurov, un paio de qui en aquells moments no en tenia massa informació i que arrel de Russian ark em va despertar una gran curiositat; això va fer que descobrís un pack de DVD’s que es va posar a la venda ara ja fa força temps i que comprenia un seguit de títols d’aquest interessantíssim realitzador rus.

El motiu de tan original narrativa és mostrar la història de l’Hermitage, un palau d’hivern que Catalina la Gran va anant convertint poc a poc en museu, i la trajectòria i evolució d’aquest amb la locució (i presència) d’una mena de guia molt especial que farà que l’espectador s’endinsi en el més amagat d’aquest impressionant recinte, mostrant-nos la seva evolució des dels seus inicis fins a l’actualitat.

Si bé en un primer moment podria semblar que ens trobem davant una producció gairebé documental i a més li afegim la peculiaritat de la manca de muntatge, tot sembla qualsevol cosa que un cop vista no és en absolut: parlem d’una de les pel•lícules més originals i encisadores que un servidor ha tingut la sort de veure als cinemes, i que és capaç de fer-te repensar allò de que “ja està tot inventat”. Russian ark es manifesta amb orgull davant els espectadors amb una inusual estructura que essent important no és essencial, perquè la sensació de curiositat i interès que genera el que se-n’s desvetlla en aquest únic pla d’hora i mitja es deu a un guió fabulós i a la composició d’un personatge –el guia- absolutament deliciosa, i que aconsegueix informar-nos però també emocionar-nos amb una gran capacitat comunicativa que transpira bones vibracions i bon rotllo per tot arreu.

No tingueu, doncs, por a descobrir aquesta meravella gairebé desconeguda, i a passejar-vos pels passadissos d’un edifici i d’una història que acabarà captivant-vos; i pregunteu-vos, al final, tots aquells incrèduls, si en algun moment s’ha produït algun tall que desmenteixi la veracitat del pla seqüència. Perquè tot i ser un més dels –molts- mèrits de la cinta, només observant amb detall la part final de la pel•lícula (a l’enllaç de l’inici) i els minuts que es dediquen al ball, no deixo encara ara de preguntar-me com d’infernal deuria ser aquell rodatge… o com de meravellós. Per desgràcia, mai ho sabré.