( Hi ha poques peces de música com aquesta… http://www.youtube.com/watch?v=9aRKZFR5imM )

“Són les quatre de la matinada, la fi de Desembre.
Sóc escrivint-te per a saber si estàs millor.
Nova York és freda, però m’agrada on visc
Hi ha música a Clinton Street que travessa la tarda…

He sentit que t’has construït una petita casa
Enmig del desert…
Vius per a no res, ara, espero que guardis
algun tipus de record.

Sí, i la Jane va venir amb un rínxol del teu cabell
Va dir que li vas donar
La nit que vas decidir actuar amb claredat…
Algun cop ho vas fer?”

No em pregunteu per què mentre escoltava aquesta meravella -aquí en part traduïda- se’m va acudir aquesta mena de història…

Allà restaven totes les seves esperances.

Va llençar els daus i va esperar que la ma injusta del atzar els aturés al damunt de la taula. Tothom menys ell mirava com els dos petits cubs vermells ballaven, perquè ell sabia que ja no podia esperar cap més miracle. Sabia que li anava la vida perquè se l’havia jugada, minuts abans, a cara o creu. Si guanyava no deuria res a ningú. Si perdia, moriria en mans dels que envoltaven tot aquell mar de sordidesa.

Quan els daus van aturar-se dempeus sobre el tapet tothom va caure de genolls cridant amb la bogeria dels incrèduls. Va girar-se i va veure, absort, com els daus giraven sobre sí mateixos, sobre una de les seves arestes, en un moviment absurd que no podia ser cert de cap de les maneres.

Van creure que Déu hi era al darrera. Van pensar que només Déu podia haver estat el responsable d’allò.

Per un moment, ell no va poder reaccionar. Com un llamp, un ensurt elèctric va tallar la seva ànima per la meitat, i va veure que qui havia provocat tot allò no era Déu, sinó un home que restava al costat de la porta del local. I mentre tothom resava, ell va apropar-se a preguntar-li qui era i per què l’ajudava.

Un somriure. Una llàgrima. Un crit. Ell era l’home, l’home era ell. Els daus ballaven. Els homes resaven. El món era un lloc estrany, ple de racons foscos que ningú podia interpretar. El cel era vermell. La justícia no existia. Aquell home era ell, ell era aquell home. Els daus no deixaven de ballar.

“Ets jo?”
“Sóc millor que tu. No veus que he aturat els daus?”
“Com pots fer una cosa que jo no puc fer? Si tu ets jo, perquè no puc fer el què fas tu? Per què m’ajudes?
“Pots fer el que vulguis. No pots fer el que jo faig perquè no creus que ho puguis fer. T’ajudo perquè sóc la part de tu que creu que pot fer coses que l’altra part pensa que no pots fer.”


“No pots existir”. I va deixar de creure.

Va somriure. Després va riure. Després va entendre que els que resaven no ho feien, i en desaparèixer del seu davant aquell reflex de sí mateix, va entendre la situació. Els daus van deixar de ballar, i una de les cares de cadascun d’ells va descansar sobre aquella superfície rància. I van mostrar les marques que no havien de mostrar. El fum que respirava era espès. Algú va sospirar. Algú va xisclar. Algú va dur la seva ma a la butxaca. Algú va dir alguna cosa. No va poder analitzar-la, quan el canó d’un arma li va penetrar a la boca, ni després, quan una bala va espetegar al seu davant, tacant-li de vermell el seu impermeable blau.