Ara fa molts anys vaig descobrir que existia algú en aquest món del cinema que era capaç de transportar-me molt més enllà que qualsevol altre. Vaig descobrir, a més, amb una barreja d’estranyesa i de por, tot un imaginari que compartia amb aquelles peces que aquella mena d’extraterrestre de rostre de plastilina realitzava, posant a prova un cop i un altre les rareses que s’amaguen rere un món que era més i més estrany quan més l’observava l’objectiu de la seva càmera.

Encara em fa por, veure algunes pel•lícules del Lynch. Em foten de l’inrevés. Em canvien la perspectiva i fan que tot el que d’alguna forma se m’havia presentat al davant es reveli com a descaradament desconegut i fascinant, però també pervers i aterridor. Ningú com el Lynch és tan capaç de manipular-me com a espectador per a dur-me a situacions i ambients tan irreals, tan onírics, apropant-me a allò que em fascina però que alhora rebutjo -o almenys això és el que voldria creure-. Sense polèmiques, sense daltabaixos, amb la suavitat del vellut blau que du la Isabella Rosellini quan canta el Blue Velvet amb la seva veu trencada, tot esperant que el Dennis Hopper aquella nit no li faci el mateix mal que la nit anterior. Tot esperant que la seva vida deixi de ser el malson que és. Tot esperant que algú li expliqui com n’és, d’estrany aquest món.

Blue velvet és una gran ganyota lletja de la superfície de les coses. Les tanques, blanques, recent pintades… l’olor de la fusta, que travessa la pantalla gràcies als detalladíssim plànols que hi dedica el director de Montana als camions que la duen cap a la serraria… les cares amables dels veïns i la suposada tranquil•litat que regna en l’ordenat món exterior –l’ il•luminat i l’afable- queden retratades per la foscor del detall humit d’una orella tallada plena de formigues que ens convida a fer una ullada a allò que ningú vol veure i que provoca el vertigen, la nàusea i la incomoditat. La falsa seguretat queda bombardejada a Blue Velvet només començar la pel•lícula, mentre sonen les notes de la cançó que dona títol al film i la veu del Bobby Vinton acompanya un fet del tot inesperat. I mentre una mànega de reg s’entortolliga metaforitzant un nus mortal que escanya el cor del tranquil veí de la comunitat el seu gos, que tant s’estima, aprofita per beure’s l’aigua que deixa anar aquell cuc de plàstic i que sorgeix de la ma mig morta del seu amo. No borda buscant ajuda, només beu i gaudeix del xàfec. I comences a inquietar-te.

Plena de moments perfectament planejats, Blue Velvet no deixa de sorprendre’m cada cop que la veig. De a mateixa manera que sé que compta amb molts detractors (crec que fou el Jaume Figueres a Sitges que va ser l’únic que es va atrevir a alçar la veu contra ella quan va guanyar el premi a la millor pel•lícula, al 1986), també hi té al darrera molts fidels, i mai deixa ningú indiferent. De fet, recordo que el primer cop que em vaig abocar a Blue Velvet vaig tenir una sensació molt diferent a la que vaig experimentar en un segon visionat. Vaig passar de sentir que allò era interessant però que ho havia d’entendre, a veure que no calia entendre-ho tot per a que resultés interessant. I malgrat això encara ara penso que Blue Velvet és una pel•lícula força entenedora dins la seva filmografia, si la comparem amb Lost Highway, Mulholland Drive o la críptica Inland Empire

Així, vaig gaudir més en intuir al Lynch que quan m’entestava a comprendre’l. I Blue Velvet va esdevenir interessant i diferent quan més em transportava a una mena d’estat endormiscat en el que el deixar-se anar i aventurar-se al risc de la sensació es premiava amb el gaudi. Vaig descobrir el valor del fet oníric a cada una de les seves cintes, i va convertir-se amb el que més m’apassiona del seu cinema. I quan més em mirava a la Isabella Rosellini cantant al damunt de l’escenari de les tenebres d’un club oblidat de la ciutat aparentment més perfecte de tota Amèrica, més entenia el joc de l’orquestrador de tot l’invent, d’aquest fotògraf de la foscor amagada rere la llum.