( una gran pel•lícula, creieu-me: http://www.youtube.com/watch?v=jQueKa-YFEs&feature=related )

Direcció: Michael Cuesta.
País: USA.
Any: 2001.
Duració: 97 min.
Gènere: Drama.
Interpretació: Brian Cox (Big John Harrigan), Paul Franklin Dano (Howie Blitzer), Billy Kay (Gary Terrio), Bruce Altman (Marty Blitzer), James Costa (Kevin Cole), Tony Donnelly (Brian), Walter Masterson (Scott), Marcia DeBonis (Guidance Counselor), Adam LeFevre (Advocat del Marty).
Guió: Stephen M. Ryder, Michael Cuesta y Gerald Cuesta.
Producció: René Bastian, Linda Moran i Michael Cuesta.
Música: Pierre Földes.
Fotografia: Romeo Tirone.
Muntatge: Eric Carlson i Kane Platt.
Disseny de producció: Elise Bennett.
Vestuari: Daniel Glicker.

Més enllà de les ganes de provocar com gent –molt més barroera i de mirada massa ambigua, penso- com el Larry Clark i la seva Kids-, el tema del despertars sexuals dels preadolescents i d’algunes altres activitats més moralment qüestionables han estat tractades en el món del cinema amb més o menys encert. I amb encert estan a L.I.E. tractats temes tabú com aquests “despertars” pre-púbers i més enllà d’això, el fet de la pederàstia –un assumpte complex i refotut que provoca tal rebuig que no ens deixa ni pensar-, l’encert de la sinceritat i del tractament objectiu sense la moralina pròpia de les cintes ianquis, de vegades més explícita, de vegades colada de la manera més sibil•lina i amagada possible.

A L.I.E. s’exposa el descobriment d’un nano de la seva sexualitat i l’apropament d’aquest a un home ja madur que desitja amb perillositat cossos molt més joves que el seu, o que els dels majors d’edat. El Brian Cox, protagonista i intèrpret d’un dels personatges més complicats per a interpretar no només se’n surt de la seva complicada missió, sinó que aconsegueix transmetre tot allò que el director volia de manera encertada i mirant directament als ulls de l’espectador i d’una història de difícil digestió. Això mateix es pot aplicar a la interpretació d’un altre dels “grans” que han sorgit en els últims anys, el Paul Franklin Dano, que imagino que va pensar-s’ho molt bé abans d’acceptar un paper d’aquestes característiques, i que no m’ha deixat de sorprendre des d’aquesta pel•lícula amb la seva aparició a la correcta Little Miss Sunshine o la superior There will be blood , fent a aquesta última una impressionant recreació que em costarà molt i molt d’oblidar.

I sobre el director, Michael Cuesta, cal dir que en el passat immediat va estar molt vinculat a la realització de força episodis de la grandíssima Six feet under (A dos metros bajo tierra), una sèrie que NO US PODEU PERDRE, i que ara com ara s’encarrega del seu propi projecte produint Dexter , una sèrie que ja campa per la seva segona temporada amb èxit pels EUA i a la que ja vaig fer alguna referència en el passat al bloc. Aquest home va aconseguir amb L.I.E que fins i tot jo sortís del cinema amb un punt de vista diferent sobre certes coses que considerava veritats absolutes i inamovibles, i això sempre ho he valorat moltíssim; i és que quan una pel•lícula aconsegueix molt més que fer-te passar una bona estona, val la pena parar un parell d’horetes el tren de la teva vida per a dedicar-les a veure-la. Serà moltes coses, el Cuesta, però us ben asseguro que la seva mirada mai deixa indiferent a ningú. Val la pena que ho comproveu per vosaltres mateixos.

Així, i juntament amb El leñador -de la que parlaré en breu en aquesta mateixa “secció”-, L.I.E. aconsegueix allò que de vegades els discursos no aconsegueixen: que reflexionis sobre certes coses i les vegis des de punts de vista diferents. A veure si us animeu i m’expliqueu si us ha passat igual.