( Com plastic… començo una història que encara no he enllestit i que m’està duent a explorar allò que de vegades fa més por explorar… què millor per a aquest viatge, que no sé com acabarà, que la companyia de la veu de la Beth? Estic perdut, ben perdut, enmig d’un misteri que exclou el què és raonable… http://www.youtube.com/watch?v=qm_UeM8D3PI&feature=related )

Fa uns dies, repassant certs escrits antics del bloc, em va envair una sensació estranya. Llegint totes aquelles paraules, -parrafades quilomètriques que despullen el meu interior amb més aviat poca vergonya, pensaments de matinada de cap de setmana o reflexions més o menys encertades sobre pel•lícules- vaig detectar que alguna cosa no rutllava. Allò era meu? Allò ho havia escrit jo? Una certa despersonalització es va apoderar de mi i era com si allò no tingués res a veure amb mi, com si fos obra d’algú altre que m’era proper en alguns aspectes, però allunyat i distant en molts d’altres.

Em va passar sobretot rellegint els contes. I era molt inquietant. Vaig començar a pensar, primer mig somrient i després amb més preocupació en que potser no havia estat jo qui havia escrit aquelles històries, tal com era aquella mena de atmosfera que vaig començar a respirar; i sentia que potser algú altre em posseïa quan organitzo totes aquestes paraules; i aquesta idea es va presentar al meu cap impulsada per una força poderosament desconeguda. Un altre “jo”? Un algú , qui esperaria cada dia una mica menys per a acabar d’apoderar-se de la meva persona -si no és que ho havia fet ja-…

Com em conec i tendeixo a la obsessió volia decididament pensar en altres coses. Vaig deixar, doncs, la relectura dels (meus?) textos i em vaig disposar a corregir alguns exàmens per treure’m totes aquells pensaments del cap. Però de seguida em vaig adonar que no seria tan fàcil deixar de pensar-hi: dins el meu inconscient s’hi havia plantat la llavor de la curiositat barrejada amb una inquietud que de sempre m’ha abocat a la cerca compulsiva de respostes, tot i saber que de vegades no n’hi ha, d’aquestes últimes. Tot i saber que les solucions estan sobrevalorades, i que el misteri hauria de ser prou –i molt més– interessant que la resposta; que la màgia deixar de ser-ho quan saps com apareix el colom blanc del barret d’un desvergonyit mac que et pren el pèl mentre pagues perquè ho faci, i somrius davant la teva pròpia ignorància perquè aquella tarda, i davant d’aquell home, et ve de gust que t’enganyin.

I com no podia deixar-ho estar, vaig tornar a la lectura del bloc. I en repetir-se la mateixa sensació vaig tractar de pensar de forma raonable en possibles solucions que m’aportessin una certa tranquil•litat davant d’aquell temor que es passejava pel meu interior. I aleshores em vaig formular una pregunta interessant. Qui sóc realment, jo? El que escriu cada dia davant l’ordinador cercant l’efecte catàrtic que embalsami de mel el meu dia a dia? O bé sóc el professor d’antiguitat defcon-5 que explica any rere any com entendre la literatura, amb l’ànsia de trobar en allò que explica un polsim de la genialitat que sé que no m’ha estat regalada?

Recordava, aleshores, un mite de procedència nòrdica que se’m va revelar, estranyament, com una possible explicació a totes les meves incògnites. El mite del Doppelgänger. El mite del doble. De l’altre, del qui està a tots nosaltres i que és el revers de la nostra pròpia cara. I si era (és) el meu Doppelgänger qui apareix i pitja les tecles de l’ordinador i estructura els meus escrits? I si és ell qui comprova cada dia els textos buscant errades infantils i preguntant-se si allò que ha escrit és interessant o no val res? I si és ell qui manipula les meves idees ficant els dits ben endins del meu cap i embrutant-se de la meva imaginació per a aconseguir dotar les meves històries de quelcom que d’altra manera no tindrien? I si ell és jo? I si no sóc res més que un ell desconegut que fa de mi un esclau amb la necessitat diària d’escriure el que ell -pel motiu que sigui- no pot escriure?

Tenia la impressió que si havia pensat en tot allò, i en aquell mite, era perquè hi havia alguna cosa de veritable, de certa, en aquells pensaments. I la sensació que experimentava quan més voltes hi donava era d’una terrible inseguretat, de veritable por. I fou així, atemorit per la possible simetria de la meva realitat, que vaig iniciar un document de text pensant la forma de recordar cada paraula que utilitzés, i d’aquesta manera descobrir si aquella idea del meu doble tenia cos per a esdevenir certa o si simplement era una inquietud fruit de ves a saber quin mecanisme de la meva insegura personalitat. I vaig idear una forma de deslliurar-me de tot aquell batibull de incògnites.