El Lynch és un manipulador. Carrega contra la superfície, contra la pell i l’embolcall i busca com un gos (un dels símbols que més utilitza al seu cinema) la trencadissa, ensumant-la i mostrant-la al públic amb orgull com qui mostra amb orgull les seves misèries. A Blue Velvet tot comença amb un aspirant a voyeur que sota l’etiqueta de curiós observa la brutícia del seu voltant i la fa seva fins a ficar-se-la ben endins, buscant els misteris d’un món brut que sembla que és bonic al ulls del matí més radiant. L’atracció pel que roman amagat desperta la curiositat i el morbo del personatge principal de la funció que juga a dues bandes, la fosca i la lluminosa, com si anés a la recerca de la seva pròpia identitat i no sabés cap a quina banda ha de tirar. El Kyle MacLachlan (l’alter ego durant molts anys del Lynch) es presenta com el fill perfecte que tothom voldria tenir; però el Lynch ens fa comprendre ràpidament que tota ànima té un punt de perversa per molt que els seus fets sembla que s’amaguin sota la clemència i l’altruisme. I ens canvia les perspectives canviant-nos el personatge perfecte i convertint-lo en humà imperfecte gràcies a les seves cada cop més dubtoses actuacions. Dubtoses, sí, però també humanes. L’està ajudant, a aquella cantant que té la filla segrestada, o el que vol és tastar la malaltia que ella li diu que li ha escampat per dintre? Quins motius mouen al protagonista a anar compulsivament a casa de la cantant per a veure més, i més, i més cada nit? Per què accedeix a aquella relació aparentment malaltissa amb ella, quan sap que la naturalesa de la seva relació està íntimament marcada per la violència d’un Dennis Hopper que està muntat al cavall de la bogeria?

Suposo que les dualitats ens atrauen perquè estem sempre determinats per a elles. I a Blue Velvet els dos camins que emmarquen els fets dels protagonistes, i fins i tot el mateix marc de la història –aquest poble de camins impol•luts i actes irreprovables- es troben perfectament delineats. D’una banda, la Laura Dern, rossa i innocent, és la part més tendra i virginal del sentiment romàntic, allò que aspira qualsevol per anar de bracet pel carrer. D’altra banda, la Isabella Rossellini, morena i de mirada ambigua, és la part obscura més engrescadora, la desconeguda, la de difícil pronòstic. La que atreu pel misteri i alhora repugna i atemoritza pel que implica i significa.

I el poble? Perfectament dividit en dues cares, gairebé en podem distingir cadascuna d’elles en un pla únic on hi aparegués la fotografia del que és extern i perfecte amunt, i a sota hi arrelessin les més horribles realitats, amagades però no per això inexistents. La llum del dia, la del sol i el cel blau, és un testimoni de fets ben diferents als que mostren la llum dels neons de la nit, de la llum artificial de locals infectes plens de monstres amb màscares d’ésser humà, o éssers humans amb màscares de monstre. La baixada als inferns del Kyle MacLachlan l’apropa al dolor –físic i mental- en un xoc del qual no podrà mai més recuperar-se: un cop s’ha estat en contacte amb la brutícia és difícil treure-se-la del damunt, i la olor que deixa sobre el qui l’ha ensumada difícilment desapareixerà.

Blue Velvet, però, també és un film ple de símbols. I malgrat alguns són evidents no deixen de ser encertats, perquè tornen a desprendre el tuf de la contaminació perversa, del conte explicat que malgrat té final feliç no ha deixat mai de ser tremendament cruel. Així, els ocells que són símbol, per la Laura Dern, de l’amor pur i del romanticisme, i que a un moment donat de la cinta serveixen per a fer un retret, al final de la història es fan presents físicament però no com un podria pensar, sinó com un element que també insinua la seva lletjor en una imatge –la final- força inquietant. Al bec d’aquell animaló hi resideix la certesa que no per ser símbol ha perdut la seva condició instintiva, i alimenta la sensació de l’espectador de trobar-se davant un nou missatge desencisador.

Un grapat d’escenes de la pel•lícula fan d’ella tot un manual de (de)mostració de la insalubritat humana. I en aquest sentit suposo que em quedaria amb aquella tremenda que es produeix des que el Hopper “segresta” al que ell anomena “veïnet” (MacLachlan) i el condueix a l’infern del que està amagat a la foscor. I l’infern no té diable vermell amb cua, ni calderetes que desprenen fum, és un infern ben terrenal. La interpretació en playback del Dean Stockwell de l’In Dreams, de l’Orbison, és tant trista i patètica que genera una mena de sensació de tristesa, però que s’acaba de la pitjor manera possible, generant en el personatge del Hopper un esclat de ràbia amb les pitjors conseqüències, que rebrà el MacLachlan en carn pròpia mentre veu com una prostituta obesa balla al damunt d’un cotxe. La pallissa que rep el protagonista no acabarà amb la seva vida però sí amb la seva innocència, i el retornarà al feliç món de la mentida amb el somriure abans ingenu trencat de banda a banda de la cara. I l’infern ja no serà un lloc, sinó un estat, un descobriment rere cada cosa que miris, com una condemna. Quan es trenca el somni i es converteix en malson, s’acaba amb les mes grans ingenuïtats.

Us recomano, si no ho l’heu feta ja, fer una ullada a aquesta peça obscura que és Blue Velvet, i també que jugueu al joc de deixar-vos anar: és com millor es gaudeix de les pel•lícules d’aquest enginyer de la por que s’anomena David Lynch. I si en el vostre visionat ploreu, us espanteu, rieu o simplement us sentiu enganyats no patiu: si una cosa aconsegueix aquest home és no deixar indiferent a ningú. I això ja és prou com per a invertir-hi hora i mitja de la vostra (nostra) vida.