Direcció: F. Javier Gutiérrez.
País: Espanya.
Any: 2008.
Duració: 93 min.
Gènere: Drama, thriller.
Intèrprets: Víctor Clavijo (Alejandro), Mariana Cordero (Rosa), Eduard Fernández (Lucio), Daniel Casadellá (Emilio), Ana de las Cuevas (Raquel), Elvira de Armiñán (Clara), Juan Galván (Nico), Vicente Romero (Marcial), Pepe Salas (don Miguel), Antonio Dechent (Urbano), Alejandro Muñoz (Josema), Miguel Zurita (Damián).
Guió:F. Javier Gutiérrez i Juan Velarde.
Producció: Antonio Pérez.
Música: Antonio Meliveo.
Fotografia: Miguel Ángel Mora.
Muntatge: Nacho Ruiz Capillas.
Direcció artística: José Domínguez del Olmo.
Vestuari: Soledad Molina.

Jo suposo que aquest Javier Gutierrez és una mica com jo, una mica com molts freakies que ens hem ensabonat de cinema des que érem uns punyeteros marrecs i l’estimem com qui s’estima una part de la seva vida de vital importància. I suposo que ell, a diferència de mi i d’altres d’aquests aficionats kamikazes de Festivals de Sitges i jornades maratonianes de cinema de terror, ha aconseguit fer allò que nosaltres no hem pogut ni ensumar: fer, del somni de la narració imaginada d’una història, una pel•lícula amb cara i ulls, original i de força interès. Quina enveja! De vegades em pregunto quines son les passes a seguir per a aconseguir-ho quan no es té ni un puto duro i t’has de pagar un lloguer estratosfèric que gairebé no et deixa temps per a pensar en coses més “elevades”, coses que en el fons, em penso que són les que hauríem d’explotar més perquè formen part de la nostra necessitat de comunicar-nos. I són per les que val la pena viure. O no?

Balaguerós, Vigalondos, Plazas, Cerdàs i ara aquest Javier Gutiérrez ens estan elevant el panorama “patrio” d’un cinema que necessita reivindicar cada cop amb més força la feina d’uns realitzadors que han mamat d’un tipus de cinema molt determinat, i que durant molts anys els ha alimentat la imaginació fins a crear, probablement, una manera personal i pròpia de narrar històries. Alguns d’aquells tipus estranys de l’institut de qui et burlaves, aquells “margis” que passaven del futbol i llegien còmics, o els que només feien que xerrar de la última peli que havien vist el cap de setmana de la Troma, són ara una gent que et fa anar al cinema i et fa gaudir de coses noves, d’un cinema nou pel qual val la pena pagar una entrada. Tots ells han aconseguit que més d’un es reconciliï amb el cinema espanyol i esmicoli els prejudicis que tenia quan es proposava veure una cinta d’aquesta procedència. Molt se li deu a aquesta gent, i espero que el pas del temps no els erosioni la originalitat i les ganes de continuar innovant i divertint (i atemorint) un públic cada cop més fidel i seguidor de les seves creacions.

I que voleu que us digui ara? Aquests Tres días que vaig veure ahir a la nit se’m van posar força bé, malgrat esperava molt més, d’ells. Esperava potser el que no es pot esperar d’una òpera prima, d’una pel•lícula espanyola de barreja ciència ficció i terror. Esperava massa perquè quan es promociona tant un producte el que normalment passa és que decep. Però lluny d’aquesta decepció, i tocant de peus a terra tenint en compte tots els altibaixos que deia abans, em vaig trobar una pel•lícula amb una mirada nova, amb un empac visual excel•lent i una força que malgrat semblava impulsada a ràfegues durant la narració del que s’explica, va aconseguir fer-me passar una molt bona estona.

Tot això per mi es traduiria de la següent manera: la mirada nova és la del realitzador nou, que passa, altiu i orgullós, però en el fons insegur, entre la gent i diu “aquí estic jo i així es com jo rodo”; és quan aleshores s’atreveix amb preses diferents, atrevides i que van més enllà del que un director de cinema experimentat s’atreviria a fer. Això, però, té la seva contrapartida: perquè la experiència evita l’errada, i en aquest cas aquestes ganes de fer-ho bé i amb un estil propi de vegades es torna en contra del propi realitzador en plans reiteratius i que denoten aquesta cerca de la originalitat. No ha de ser gens fàcil conjugar falta d’experiència ai ganes de jalar-se el públic mercès a un entusiasme nascut del somni que s’ha fet realitat.

Un segon punt a revisar seria la força visual del producte: l’embolcall amb el que es presenta. Amb una fotografia cremada que recorda cintes com Three Kings o la part de Traffic que es desenvolupava a Mèxic fan que l’espectador es trobi de forma inusual amb un producte que té vida pròpia i no massa complexes, innovant o buscant la forma de fer-ho. Qui no arrisca no pisca, diuen, i aquí la jugada surt molt bé, i li dona a tota la pel•lícula un aire apocalíptic totalment acord amb el que s’està explicant.
El tercer apunt seria la força narrativa: és veritat que la pel•lícula presenta altibaixos, i que hi ha escenes que semblen enclastades amb calçador –la del suïcidi del veí del poble, per exemple, o la de la mort d’un dels personatges, molt malament explicada- nascudes probablement de les ganes del realitzador d’apropar-se al drama del que volia explicar. Però malgrat aquesta irregularitat el que es vol explicar és fresc i barreja dos gèneres que donen fe del que comentava més amunt: aquest Gutierrez és un freakie de tres parells de nassos, que ha volgut no només atrevir-se amb un gènere poc vist al país, sinó que a més l’ha barrejat amb un altre, el del trhiller amb psicòpata, més propi del cinema dels ianquis. Toma castanya!

De tot plegat es desprèn una cinta que sorprèn per l’atreviment, i que obra una porta que deixa passar un aire fresc que se-n’s dubte ventila una habitació que si no es va en compte acaba fent tuf, la d’un cinema espanyol que està aprenent, poc a poc, a ser desvergonyit i a caminar sense complexos entre la resta de produccions estrangeres. I si no, ja em direu si no és atrevit emmarcar una història de fi del món amb meteorit inclòs a un poble perdut de la Espanya del Sud, i que a més inclourà la visita d’un personatge assassí i despietat que voldrà acabar una feineta que l’havia dut a la presó i que no havia enllestit adequadament. Ja em direu si no és original escoltar l’accent dels personatges i veure-ls amb samarreta imperio suades de la calor, i alhora enfrontant-se a una situació apocalítica mentre proven de ser persones per última vegada. I no em direu, quan la veieu, si l’Eduard Fernàndez no és un actor acollonant i capaç de glaçar-te a la butaca amb un sol somriure i una frase, una virtud només a l’abast dels millors actors del panorama cinematogràfic…

Per tot això, per la escena final -d’una bellesa inusual dins el cinema d’aquestes característiques-, per tot el batibull de situacions que aquest paio, el Gutiérrez, s’ha atrevit a reinventar de tantes i tantes pel•lícules de terror i ciència ficció –que segur poblen el seu personal univers cinematogràfic-, i sobretot pel seu atreviment, penso que val la pena que mogueu el cul i aneu al cinema. No sé si us agradarà o no, però almenys veureu una cosa diferent.. i feta amb les entranyes. Com cal que sigui una òpera prima. Ara caldrà veure que més fa aquest bon home, i sobretot caldrà veure quan apareix un director capaç d’anar molt més enllà que tot això i trenqui d’una punyetera vegada amb la vergonya i el sentiment d’inferioritat davant el cinema d’altres països. A la mesura que la gent es vagi atrevint, com ho han fet el Jordà, el Guerin, el Recha o l’Albert Serra, veurem coses de ben segur interessantíssimes, perquè de talent n’hi ha, i molt. I ho podeu comprovar veient les pel•lícules de qualsevol dels que acabo d’esmentar.

Espavileu nens, que malgrat ho esteu fent bé, necessito molta més canya. I molt més risc. I molta més mala llet.