( més que bona interpretació del Kevin Bacon, més que excel•lent pel•lícula… http://www.youtube.com/watch?v=-fIFa9RcCmI )

Direcció: Nicole Kassell.
País: USA.
Any: 2004.
Duració: 87 min.
Gènere: Drama.
Intèrprets: Kevin Bacon (Walter), Kyra Sedgwick (Vickie), Benjamin Bratt (Carlos), Mos Def (Sargento Lucas), Eve (Mary-Kay), David Alan Grier (Bob), Kevin Rice (Candy), Michael Shannon (Rosen), Hannah Pilkes (Robin), Joey Hazinsky (Cherub), Jessica Nagle (Annette).
Guió: Steven Fechter y Nicole Kassell; basada en la obra de l’Steven Fechter.
Producció: Lee Daniels.
Música: Nathan Larson.
Fotografia: Xavier Perez Grobet.
Muntatge: Brian A. kates i Lisa Fruchtman.
Disseny de producció: Stephen Beatrice.
Vestuari: Frank Fleming.

 

A la línia de L.I.E (comentada fa uns dies al bloc) i a la mateixa època que aquella, es va estrenar aquesta The woodsman, que tornava a tractar el delicat tema de la pederàstia. I novament, des d’un punt de vista diferent, allunyat de la condemna i més preocupat per explicar la història d’aquests agressors.

Sembla normal que alcem el dit i acusem els que abusen: és ben fàcil i sembla fins i tot raonable, impulsats com estem per la lògica defensa de l’infant i el preadolescent i l’adolescent. La seva protecció ha de ser el motiu més evident per a que hi hagi per part de tots la defensa més gran possible. I és evident que aquesta protecció és normal i la que cal, davant els continus casos de violència i abús que desgraciadament campen per la nostra realitat diària.

Però el que és interessant és que algú s’apropi a l’arrel, a l’origen, al que orquestra el delicte, i sobretot que quan es faci sigui per a intentar comprendre si és o no és possible la reinserció un cop passada la condemna. En aquest cas, la composició –valentíssima, gairebé un salt mortal sense xarxa a la seva carrera- que fa el Kevin Bacon d’un home que va dur a terme un abús en el passat i que ara surt de la presó sota llibertat vigilada és simplement excepcional, i de la mateixa forma que L.I.E., ens obliga als espectadors a reflexionar sobre certs aspectes que tenen a veure amb uns fets que sempre són terribles, però que no per això, desafortunadament, deixen d’existir.

Quan t’enfrontes a cintes com L.I.E. o The woodsman, t’adones que les coses no són sempre com es pinten o com un se les havia imaginat. Per exemple, pensar que al darrera d’un agressor hi ha un home i no un dimoni –encara que els fets que dur a terme els podem qualificar de la manera que vulgueu i segur que estarem d’acord-, i que al seu darrera hi existeix un problema que per molt que cridem, condemnem i alcem la veu al cel continuarà existint si no es tracta d’alguna manera, no és una cosa que vingui de gust pensar, perquè és molt més senzill creure en la venjança, en la culpabilitat i en els actes més terribles envers els agressors. És més fàcil perquè no ens cap al cap que algú pugui fer mal a una criatura, i no suportem que algú ho faci. Però passa. I què cal fer aleshores? Recloure? Condemnar a la presó perpètua? Perpetrar una castració química? Matar?

No puc estar d’acord amb la pensa de mort, com no puc estar d’acord amb certs aspectes de certes condemnes perquè ni èticament ni moral em semblen acceptables, de la mateixa manera que no puc acceptar de cap manera que es produeixi un abús envers un innocent, i menys si és una criatura. I d’aquí la dificultat de veure aquestes pel•lícules, que t’enfronten a allò que saps que no vols veure ni en pintura i que allunyes al màxim possible de la teva quotidianitat. T’obliguen a prendre partit en quelcom que et repugna i et fa por. És allò de que si no ho veus no ho saps, de que passa a d’altres llocs i d’altres persones, i no a tu. Què cal fer, doncs?
La cinta no us explicarà, el què cal fer; de fet, us deixarà ben plens de dubtes. Però us haurà apropat d’una forma nova a una realitat que existeix. Veient-la se us posaran els pèls de punta a més d’un moment de la pel•lícula, i no precisament per la violència de les seves imatges, sinó potser perquè descobrireu que el que havíeu titllat com a monstre és ni més ni menys que un ésser humà. El que és monstruós és l’acte, que fa horrorós i monstruós el botxí; i això no es justificar-lo, es acceptar que és quelcom que passa, i que hi ha gent que té aquest problema, aquesta malaltia. Lo altre és aclucar els ulls i girar-se d’esquenes, és no voler afrontar el problema. No es poden solucionar les coses si no hi ha un intent d’anàlisi, encara que l’objecte del teu anàlisi et produeixi el més gran dels rebutjos. I la més gran de les pors.

I aquí es troba el mèrit del director de The Woodsman, el Nicole Kassell, que ens permet apropar-nos a una de les bèsties negres més fosques de la nostra societat actual. Estic convençut que l’anàlisi us complaurà, encara que us deixi una mica tocats. Val la pena.