(Llegeixo, avui diumenge a La Vanguardia, un article a la secció de cultura que enllaça molt bé amb aquest tema i que us deixo aquí “enllaçat”: http://www.lavanguardia.es/lv24h/20080504/53460576183.html )

Direcció: Jon Favreau.
País: USA.
Any: 2008.
Duració: 127 min.
Gènere: Acció, ciència-ficció.
Intèrprets: Robert Downey Jr. (Tony Stark/Iron Man), Terrence Howard (James Rhodes), Jeff Bridges (Obadiah Stane), Shaun Toub (Yinsen), Gwyneth Paltrow (Virginia “Pepper” Potts), Faran Tahir (Raza), Jon Favreau (Hogan).
Guió: Mark Fergus, Hawk Ostby, Art Marcum y Matt Holloway; basada en els personatges creats per l’Stan Lee, el Larry Lieber, el Don Heck i el Jack Kirby.
Producció: Avi Arad i Kevin Feige.
Música: Ramin Djawadi.
Fotografia: Matthew Libatique.
Muntatge: Dan Lebental.
Disseny de producció: J. Michael Riva.
Vestuari: Laura Jean Shannon.

Que sí, home, que sí. Que Iron Man no explica res de nou. Que de pel•lícules amb la mateixa estructura n’hi ha un munt… que aquesta no és cap excepció.

Que sí, home, que sí. Que és escabrosament patriòtica. Que emet profunds tufs mantegosos i groguencs de la propaganda ianqui sota un envàs protector aparentment progressista i de missatge combatiu. Que no ens enganya pas, que ja som grandets.

Que sí, home, que d’acord. Que no parlem de Cuatro meses, tres semanas y dos días. Ni de There will be blood. Ni de cap obra mestre del cinema… però a veure: tu saps què anaves a veure? Per què jo sí. I la veritat, amic, és que m’ho he passat de conya.

Mireu: estic un pèl cansat, de veure com alguns bons escriptors i bons crítics, més que capacitats per la seva feina en la majoria dels casos, i que en saben molt més que jo de cinema, destrossen pel•lícules de l’estil d’Iron Man i se-l’s hi veu a una hora lluny que no han llegit un còmic en la seva punyetera vida. I de la mateixa manera que jo parlaria amb humilitat sobre el cinema de Fassbinder, dels clàssics francesos o italians o de cert cinema asiàtic desconegut perquè no en tinc prou informació (o formació) i aniria amb peus de plom per pura humilitat, em penso que valdria la pena que ells comencessin per ser coherents i advertissin als lectors de la seva absoluta ignorància en la temàtica –gairebé amb tanta història al seu darrera i que es mereix el mateix respecte, o més, que la del cinema que posen pels núvols- que té a veure amb el món dels còmics.

No es tracta de fer una defensa boja de la pel•lícula del Favreau, perquè tampoc seria una defensa vàlida ni justa: la cinta no mata, i n’hi ha d’altres sobre el tema que la superen amb escreix (cas del segon X-men, els dos primers Spiderman, el Batman del Burton o el del Nolan o la “rara abis” del Shyamalan i el seu Unbreakable). Però no mata si la mirem des del prisma del bon cinema, de la narració de les bones històries, ben desenvolupades i ben concloses. No mata si pretenem trobar uns personatges i unes situacions acurades i ben analitzades. Però sí que mata si la mirem des del que és la seva pretensió: l’entreteniment pur i dur. I aquí no només mata: triomfa. Les seves gairebé dues hores són un esclat de focs d’artifici que funcionen perfectament i a la seva mida justa, i que a més no pequen d’exageradament abusius ni pesats. I és que una de les grans virtuts d’aquest Iron Man és que sembla que hagi aprés de la feina feta per les seves predecessores, i aconsegueix el que vol amb grandíssims moments d’acció que mai esgoten i fins i tot ens deixen amb certes ganes que n’hi hagi més. No saturen pas, i agrada comprovar que quan qui dirigeix és un fan, tot i els condicionants i les pressions dels estudis, s’acaba fent un bon producte comercial però també de força qualitat.

I em preguntaran alguns dels crítics d’abans: qualitat de què? A on?
Doncs amics, qualitat en la coherència del producte final. Qualitat perquè entreté sense més pretensions, perquè distreu i fa passar una més que bona estona. Qualitat interpretativa, perquè ens torna a exhibir un Robert Downey Jr. que sembla que ja ha redreçat (feliçment per als seus admiradors, entre els que m’hi trobo) la seva boja existència, a més d’una magnífica i continguda Gwyneth Paltrow i un tot-terreny Jeff Bridges rapat al zero que aguanta tot el que li foten pel davant amb potència, solvència i una presència a pantalla que manté i progressa adequadament a cadascuna de les pel•lícules que tenen la sort de contar amb ell.

I qualitat també perquè, senyors, Iron Man no enganya ningú. Ja es veu als tràilers, el que s’espera d’ella. Ja es detecta que explicarà novament la història d’un personatge que per una sèrie de situacions es convertirà en una ésser superior amb poders superiors i que els utilitzarà per a fer el bé i que tots ens sentim molt i molt protegits (i de pas molt americans). Però que no sabíeu, repeteixo, a on anàveu i a què? No em freu creure que no! O és que ens fa vergonya passar-nos-ho bé encara que hi hagi una certa buidor en el contingut? Encara que no parlem de l’Ulises del Joyce o el Germinal del Zolà?

I mira, la qüestió aquí no es tant carregar-se la peli perquè no hi creus, en aquest missatge de fons, sinó veure-la i ser crític amb aquesta part de la funció. I si vas amb criatures, aprofitar per a explicar-li’s que el cinema és un producte, i que fins i tot els superherois durant molt de temps i en moltes ocasions han estat un instrument més de propaganda política i ideològica. O veieu? Fins i tot pot utilitzar-se de forma pedagògica. Ara bé, si agafes, vas, la veus i prou, i no vas una mica més enllà, doncs val… aleshores sí que o bé t’encanta i vas a casa i t’ho has passat bé i en el fons, potser molt en el fons, penses que els ianquis són collonuts i visca la mare que els va parir… o potser la fots d’adalt a baix i l’estampes com si fos el dimoni amb la cara del Bush. Això ja és una decisió del públic i de les seves ganes de ser crític i constructiu.

Una cosa, però, que quedi clara: Iron Man és un fet americà basta en un còmic americà i dirigit a un públic americà i per extensió, a tot un públic occidental. Cal saber-ho, això, per anar-la a veure. Igual que els Spiderman, els X-men i els Superman. Que aquesta fa més pudor propagandístic que les altres? Potser sí. Que hi ha més història i menys propaganda als X-men? Parlem-ne. Però no siguem ingenus: coneixent la seva procedència, és més que probable que ens trobem el que ens acabarem trobant.

I mireu, si tot això forma part d’una mitologia que ens encercla i no ens agrada o ens fa sentir manipulats o malament pel que representa, doncs revisem-ne d’altres o creem-nos una de pròpia. O si creieu que n’hi ha, plasmem-la al cinema sense embuts ni sentiment d’inferioritat. Però no ens carreguem tota una pel•lícula solventíssima i que fa passar una estona fantàstica per un sol fet que, a més, hauries de tenir molt clar que anirà imprès inequívocament a la cinta. I si no ho saps, és que potser ni t’has informat, maco.

Ara els hi toca als freakis. Perquè jo era lector de les aventures del Parker i el Murdock, i de l’Iron Man no en sabia massa. Algú em pot il•lustrar? Ho han fet bé o què? Estaré encantat de que m’ho expliqueu, perquè a mi no em fa vergonya passar-m’ho bé.