( pors de tantes i tantes coses… em disparen directa al que es construeix dins meu. Què hi tinc, que em fabrica des de la paraula? http://www.youtube.com/watch?v=oxpHMx5Sr1E&feature=related )

  
A cada paraula que escrivia, agafava una llibreta petita de color vermell on hi anotava el perquè de la meva elecció, de que hagués escollit aquell mot i no un altre. Vaig pensar que potser d’aquesta manera no només aconseguiria implicar-me molt més amb el que anava sorgint de la (meva o seva?) imaginació, sinó que, a més, d’aquesta xarxa neuràlgica d’interconnexions, potser sorgirien noves idees que em portarien a d’altres històries que anirien a parar a d’altres i després a d’altres línies argumentals, de forma gairebé infinita. I va ser l’inici del conte anomenat El mite del doble.

“El mite del doble.

“L’Xfar estava espantat i es trobava sol davant la pantalla de l’ordinador. Sabia que trobaria, a tota aquella nova manera d’organitzar les seves idees, una nova forma de idear contes. Però a la realitat sabia que tot era per a aconseguir endevinar si darrera les seves paraules hi estava ell o una mena de doble que el posseïa i el feia escriure dia rere dia”.

Em trobava exultant. En quant acabava d’escriure una nova frase, donava un cop d’ull a la meva llibreta vermella. Allà es trobaven totes les meves anotacions i amb elles podia arribar als camins que em portaven a la meva memòria, a enregistrar a foc cadascuna de les meves paraules. A cada una que escrivia, engegava un circuit escrit que s’iniciava a la meva imaginació i que em duia d’una paraula escollida a una altra de forma que tot quedava íntimament relacionat. D’aquesta manera, si era jo qui escrivia, si era realment jo, recordaria tot el procés que em lligava a l’estructura sintàctica del text des de la seva creació, de la mateixa manera que també recordaria el procés que m’havia portat a decidir el perquè de l’elecció de cadascun dels mots i les seves relacions posteriors en la organització del text. Estava establint ponts invisibles que farien visible els camins que organitzaven el meu discurs per a poder desempallegar-me de la anguniosa idea de que jo no era qui feia els escrits que apareixien al meu bloc. Sabia que així podien passar dues coses: si estava posseït per un doble ho sabria de forma immediata al cap d’un temps d’haver escrit una nova frase, o un nou text: si ni tan sols consultant la meva llibreta vermella no era capaç de veure’m com l’autor de les línies que llegís, voldria dir que amb força probabilitat no seria jo qui les hauria escrit. La segona cosa que podia passar era que un cop la llibreta vermella m’hagués fet de crossa reconegués tota la frase o l’escrit fent-me’l meu, fet que llavors faria desaparèixer de la meva imaginació tot aquella mena de símptoma esquizofrènic. I em delia per saber què passaria quan aquella tarda que vaig començar a escriure el conte del mite del doble i amb aquestes condicions, revisés les (meves o seves) paraules que poblaven el .doc que guardava al disc dur de la CPU. Fos com fos sentia un cert alleujament davant la possibilitat que hagués descobert la forma d’esbrinar la veritat.


“L’Xfar va respirar tranquil. Després de deixar passar un dia, i en tornar com sempre de la feina, va obrir la carpeta de documents que estava a l’escriptori del seu ordinador, i amb l’ànsia d’un animal atemorit que vol quelcom però que no sap si ho aconseguirà, va repassar les paraules que havia anat escrivint la tarda del dia anterior. I si bé en un principi, i en deixar-se anar per les sensacions, va patir la mateixa sensació de despersonalització, al recórrer a la seva llibreta vermella va apropar-se més i més al record de l’elecció dels mots que havia enregistrat a la pàgina en blanc del document que havia encetat amb temor feia unes hores. I aleshores va sentir que allò ho havia fet ell. I ningú més que ell”.

Sóc jo”, vaig pensar. “I tot plegat ha de ser una causa de l’estrès de la meva feina, del cansament. Com podia ser que hagués pensat totes aquelles bajanades??”, i vaig començar a riure per sota del nas. Jo sol, a casa. Rient sol vaig trobar la satisfacció de qui es veu alleujat d’un pes obscur i informe que molesta i fa mal, molt de mal, perquè no et deixa pensar. Perquè no et deixa respirar. I el riure va acabar d’espantar totes les meves pors.

Van passar força dies, i amb ells la tendresa i la violència de moments de naturalesa molt diferents, que són sempre els que conformen la nostra rutina de cada dia. Arribava de la meva feina amb més o menys cansament, i engegava l’ordinador disposat a escriure com feia ja mesos que anava fent al meu bloc. El Lugares tenia un cert èxit, encara que irregular, i em preguntava força vegades què era el que podia atreure a desconeguts de tot arreu a llegir el que anava penjant al meu lloc web, i en el fons sentia un cert orgull amb cada nova visita que rebia i que sabia que no provenia de gent del meu entorn. La inquietud de tot el tema del doble s’havia esvaït, encara que de tant en tant m’assetjaven pensaments estranys que em remetien a aquelles pors atàviques que em van desendreçar la vida durant gairebé una setmana, i em venia al cap el tema del Doppelgänger. I algunes nits, entre mulladísses de suor fred, em trobava envoltat d’un malsons en els que una figura conegudament desconeguda em vigilava per a substituir-me en el moment que menys m’ho esperava, prenent part de la meva vida i violant la meva intimitat. Però com en despertar només en quedava un cert punt d’angoixa, de tot allò, vaig procurar fer l’esforç de concentrar-me en els meus assumptes diaris.

Fins fa una nit.