(“Los niños en manada… vaya hijos de puta…” : http://www.youtube.com/watch?v=AN_IJqZsBNo)Direcció i guió: José Corbacho y Juan Cruz.
País: España.
Any: 2008.
Duració: 89 min.
Gènere: Drama.
Interprets Lluís Homar (Guillermo), Elvira Mínguez (Merche), Paz Padilla (Magda), Antonio de la Torre (Joaquín), Javier Bódalo (Chape), Eduardo Espinilla (Guille), Eduardo Garé (Gaby), Ariadna Gaya (Carla).
Producció: Julio Fernández i Tedy Villalba.
Música: Pablo Sala.
Fotografia: David Omedes.
Muntatge: David Gallart.
Direcció artística: Balter Gallart.
Vestuari: María Engo.

Quan era una criatura hagués agraït que algú m’expliqués el motiu pel qual un dia, tres companys de l’escola d’EGB van passar de ser amics meus a fer-me la vida impossible durant uns mesos que recordo com a insuportables. Aquest fet no se m’en podia anar del cap el diumenge passat, un dia després de veure els Cobardes del Corbacho i el Cruz, i sobretot no marxava del meu cap la cantinella final que sonava amb els crèdits de la pel•lícula i que teniu a l’enllaç de més amunt… “Vaya hijos de puta… los niños del mañana… los niños en manada, vaya hijos de puta…los hombres del futuro”

Desencisador, el missatge. És evident. La història que ens proposen aquests dos realitzadors “from Hospiwood” no és la Tapas que em va fer veure les estrelles ara fa uns anys però sí és una cinta solvent i interessant –encara que irregular i com a pel•lícula bastant més fluixa que la seva “òpera primera”, i he llegit per alguna banda que podria ser fins i tot pedagògica. I sí, en cert aspectes ho és, de pedagògica, i us ho diu algú que viu i respira entre casos de bullying en el seu dia a dia, encara que no de manera tan habitual com sé que passa a d‘altres centres d’ensenyament secundari.

El tant ara mateix conegut “bullynig”; la paraula que com a tutor mai vols escoltar, i el mot que tots els pares temen, sigui quina sigui la direcció cap a la que dispari l’assetjament. Perquè ningú vol que el seu fill sigui assetjat, ni que sigui un assetjador, i d’aquest “no voler” de vegades neix la negació, i comencen els problemes… Quan hi ha negació del fet, quan, com es diu a la pel•lícula, no es deixa fer la feina a l’escola ni s’hi confia, quan s’està perdudíssim perquè la bufetada rebuda fa tant de mal que no te la vols creure: el teu nano hi està embolicat de manera activa… bufff ha de ser difícil. I és comprensible. Però es dispara cap al lloc errat, en la majoria d’ocasions, i qui paga els plats trencats (a risc de semblar corporativista) son (som) els seus tutors, professors i qui en realitat només té una parcel•la, i força petita, del que és la seva educació. I així cal que sigui: qui es pare es pare, i la feina dels pares és diferent a la dels mestres i professors. I si no ens ajudem tots plegats i ens fotem els plats pel cap, tot es converteix en l’escenari on la frustració campa amb tota llibertat i el nano no sap cap a on tirar. I mal rotllo.

Sobre el que se-n’s explica, i ja des del punt de vista cinematogràfic, clars i obscurs. “Una de cal y otra de arena”, com dirien al Bar del Tapas. La sensació és que sabien molt bé a què volien arribar i de quina manera, i tenien molt clar aquest missatge –gens maniqueu i molt reflexiu- i com l’havien de fer arribar al públic. El problema, des del meu punt de vista, rau en tota la part central de la obra, que no acaba de convèncer per diferents motius.

Un, perquè sembla que a tot moment hi plani el fantasma de la televisió, i que com a format no se n’acabi d’allunyar. Vaig tenir la sensació que mirava un episodi de “Compañeros” i això només va deixar de passar-me en alguns moments on s’incidia en el missatge mes interessant de la cinta, el de la ambigüitat del protagonista, de l’assetjant. En aquell punt en el que sembla que mai s’hi podrà trobar però que s’hi troba, i que és el moment més “de veritat” –per desgràcia- de tot el que allà s’explica. Quan la veieu sabreu de què parlo. Les mirades dures del final a la policia, el tema de l’osset i la seva germana, i l’últim somriure són de llarg els millors i més lúcids moments d’una història que no es consolida i per aquets motiu, dona una certa sensació de telefilm, encara que molt ben rodat i amb un ofici més que destacable.

En segon lloc, estaria el costumisme que tant i tant bé va funcionar a Tapas, però que aquí es perd amb alguns subtemes i resolucions que no acaben de ser massa creïbles i fins i tot sembla que no vinguin al cas. El tema del barman del restaurant italià, calia? A mi no em feia falta, la veritat, i resulta massa increïble, encara que sí, evidentment,de casos d’aquests se’n podrien donar. Però a la pel•lícula el que fa és desequilibrar i fa més mal que bé a la història. I el mateix passa amb la solució que pren la criatura per a solucionar els seus problemes: està bé que llegeixi l’Spiderman però no és el Peter Parker, i allò que s’explica no és un còmic. I no em crec el que fa per deslliurar-se de l’assetjament. I sé que és, potser, metafòric, però és que un nano en aquella situació no actuaria pas així, o almenys això és el que penso després d’uns quants anys treballant en el tema.

S’abusa, a més, de les escenes de persecució, i suposo que és perquè volien incidir en l’angoixa de la reiteració del fet, en l’angúnia de la criatura passant cada dia per les mateixes humiliacions… però a la fi, quan estàs veient la pel•lícula, la sensació és que et passes uns quants minuts de metratge veient cames corrents rere cames. Em penso que tal i com es planteja la història sobren minuts, i que si no s’incloïa algun element més a explicar o s’apostava per un ritme més lent, més reflexiu, la cosa podia acabar com acaba, un pèl massa estirada i un punt reiterativa. Una llàstima, perquè quan s’hi posen, aquests dos directors “fan mal”, en saben, i em sembla que en el futur ho aniran demostrant…

Els aspectes positius, a més de la reflexió “a posteriori” els vaig trobar a les actuacions. Aquests dos paios estan resultant ser, a més de dos bons directors de cinema i força compromesos –i lleials amb el seu Hospitalet natal, que no deixa de ser marc de la història a cap moment- uns directors d’actors de tres parells de nassos. I si no em creieu mireu la composició angoixada – i angoixant- d’una Paz Padilla genial, allunyadíssima e tot el que ens la fa propera per les seves intervencions a la televisió. O el descobriment de dos nanos –protagonista i antagonista- que tant de bo vagi més enllà d’aquesta cinta…
Després està el tuf d’honestedat, un fet que valoro moltíssim últimament al cinema. I que em fa rebre amb alegria una pel•lícula encara que no la trobi genial ni una obra mestre. La honestedat de Tapas i ara de Cobardes la destil•la la pel.lícula en tot moment i s’hi detecta al darrera uns responsables que estan compromesos amb la coherència i tenen ganes de resultar coherents. Per això només ja val la pena pagar una entrada, i sincerament agreixo que hi hagi gent que dirigeixi cinema sota aquesta premissa.

Veieu, doncs, Cobardes, i reviseu Tapas. I si teniu fills de la edat que s’explica a la pel•lícula, porteu-los. I parleu amb ells després. I no tingueu por de quedar retratats a la pantalla: n’hi ha per tots i tothom, perquè no només es parla d’assetjament, a la història. És una història que bàsicament parla de la por. I de la seducció del poder sobre tots nosaltres… i sobre la venjança, també. I tots en tenim de por. I tots podem ser venjatius, i sentir aquest poder de la força i la dominància… I no sempre reaccionem bé, davant la por. Ni davant la veritat de veure que som imperfectes. De fet gairebé mai. Però cal entendre les nostres pors per evitar que els més petits caiguin en els mateixos errors. Segur que no és massa tard per fer-ho.