(seguim somiant, Angelohttp://www.youtube.com/watch?v=15IvsNf3CmE&feature=related )

Capbussant-me….

Capbussant-me trobava el pes de l’aigua que ens encerclava. Tu preguntaves què hi feia allà, mentre jo et marcava els llavis amb la sang de la meva matèria.

A l’encís de la inexacte i perillosa sensació de lleugeresa de la nostra trobada vam entendre-n’s tastant-nos. I més enllà del tast no hi va arrelar res més que no fos momentani.

Si no seria perillós. Massa perillós.

Sota un cel blanc de guix i bigues color carbassa, estiràvem la nit fins que va trencar-se en tantes meitats que no vam poder deixar de plorar. Ni de riure. Ni de plorar.

Per la pèrdua de la perillositat. No volíem deixar de sentir el perill d’enlairar-nos en l’alcohol de la fugida endavant. Borratxos de plaer. Beguts de boca terrosa. Tenint-nos engabiats l’un dins el cos de l’altra…

…i capbussats en l’esperança de tornar mai més a respirar l’aire enrarit de les nostres estúpides i avorrides vides.