Direcció: Isabel Coixet.
País: USA.
Any: 2008.
Durada: 108 min.
Gènere: Drama.
Interprets: Penélope Cruz (Consuela Castillo), Ben Kingsley (David Kepesh), Dennis Hopper (George O’Hearn), Patricia Clarkson (Carolyn), Peter Sarsgaard (Dr. Kenny Kepesh), Deborah Harry (Amy O’Hearn).
Guió: Nicholas Meyer; basat en la novela “L’animal moribund” del Philip Roth.
Producció: Tom Rosenberg, Gary Lucchesi i Andre Lamal.
Fotografia: Jean-Claude Larrieu.
Muntatge: Amy Duddleston.
Disseny de producció: Claude Paré.
Vestuari: Katia Stano.

(Una versió meravellosa del Dance me to the end of love, del Cohen, a càrrec de la de la Madeleine Peyroux, tal i com apareix a la pel•lícula… fantàstica: http://www.youtube.com/watch?v=SsK40HcxxsE&feature=related )

No et preocupis tant d’envellir i preocupat més de madurar” és una de las frases que podrien definir la nova pel•lícula de la Coixet, una pel•lícula que evidencia un cop més la immillorable capacitat d’aquesta directora per a la narració intimista i pausada de histories personals, simples però complexes alhora, i on el creixement i l’evolució dels personatges marquen gran part del motiu de tot el que en elles s’explica. La realitzadora catalana torna a demostrar que no calen artificis de cap mena ni recórrer a foc artificials quan es parla d’amor i relacions personals, i carrega la sala d’emotivitat amb la pausa, la paraula senzilla de la conversa dels personatges i l’autorreflexió i la introspecció com a protagonistes més absoluts.

A Elegy el dimoni té la forma del pas del temps, de la immaduresa, la por, el compromís, la falta de comunicació… i es vesteix amb la pell de dos actorassos que transmeten tant amb la mirada que en moltes escenes no caldrien les paraules, un fet que la Coixet no dubta a utilitzar i que de ben segur enutjarà als que busquen històries de ritme publicitari, cançoneta de fons i final de llàgrima i lliri a la ma. De fet, aquí no es parla de finals feliços o tristos, ni de si calen. Es parla del que no es parla, del que s’insinua, del que es podria haver fet i no es va fer, de la incapacitat que tots tenim de vegades per a fer el que desitgem davant la por al ridícul i a contradir el que en un principi sembla lògic. En aquest cas, un home que es va fent gran i juga al joc de victimitzar-se i no al joc de la vida, al de l’experiència de la vida. El ressort –natural, d’altra banda- de no arriscar-se que farà que les seves actuacions resultin absurdes en el millor dels casos, abandonant-se al final davant el mirall de la soledat i el vertigen de la caiguda sense remei cap un buit que quan és literari és atractiu, però que quan es transforma en real esdevé dolorosíssim. La imatge de l’home com a víctima del pas del temps i màrtir d’aquest fet deixa de ser interessant quan es viu en la pròpia carn, i el protagonista d’aquesta història s’assabentarà d’això en primera persona.

L’home i la dona com a acompanyants del dolor, en el cas d’ell el de fer-se gran i seguir en companyia d’un mateix i ningú més, i en el d’ella el dolor de la ingenuïtat de l’estimació i l’enamorament a cara descoberta i sense res a amagar. Les armes amb les que lluiten l’un i l’altre estan carregades amb bales diferents i creen una lluita desigual entre qui vol però està perdut i prefereix l’amagatall i qui vol i es dona a l’altre fins al màxim i sense barreres. El xoc entre ambdues realitats és frontal i de mal pronòstic quan el joc al que es juga no es el mateix per moltes qüestions, i no necessàriament de caire moral. I després estan les reflexions que es proposen. La reflexió sobre l’edat i la diferència d’edat és lúcida i les postures de tots dos es comprenen perquè semblen lògiques, però no sempre es pot mesurar tot amb la lògica i calen altres condicionants per a la presa de decisions. O la reflexió sobre el risc, que sembla oportú quan el benefici és gran, però també inoportú i amenaçador quan el que es pot perdre és tot allò que et queda. Es comprenen, doncs, les maneres de fer de tots dos però durant el metratge t’adones com a espectador de l’absurditat de no anar a totes quan el que hi ha al final del risc val la pena. D’aquí que la identificació “positiva” sigui molt més senzilla amb el personatge femení de la funció, encara que en realitat la profunditat es trobi en el desenvolupament del personatge masculí, i també, de fet, en ell es troben els moments més lúcids de la composició total dels personatges de la història.

I quina manera de resoldre escenes! Sense artificis i amb la serenitat que marca la seguretat de trobar-se explicant una història que no només és història d’estructura inici-nus-desenllaç, sinó de suggeriments, i que fa partícip a l’espectador de tot allò que pot dur-nos a prendre decisions errònies marcades per la por al fracàs i a la pròpia inseguretat.

Tot plegat, a més, regat amb uns secundaris que estan excel•lents: des del Dennis Hopper que fa de bastó emocional i company d’amistat d’un Ben Kingsley en un procés “d’adolescentització” -i que ens regala a l’escena del llit i la seva dona un dels moment més patètics però també més macos de tota la pel•lícula-, fins a la Patricia Clarkson, que tanca una mena de triangle amb el Kingsley i la Cruz que amaga una incapacitat real de dos personatges a afrontar els compromisos d’una relació, i que poc a poc s’apropen, aterrits, a la realitat solitària de les seves vides. I si no fos perquè en el fons cap d’ells sembla voler-ho, no seria una situació tan dramàtica com la que se’ns planteja a la cinta.

Un panorama perfecte, doncs, de moltes de les nostres debilitats, és el que ens espera als espectadors d’aquesta fantàstica història de poques paraules i molta emoció, emmarcada dins d’una ambientació sòbria i allunyada de les grans produccions que ens apropa poc a poc, i amb el pas dels minuts, a la història de dos éssers humans que estimen de formes diferents en aparença, però que a la realitat estan tan a prop en el que volen com ho estaria qualsevol a qui no li importés sincerar-se amb un mateix. Almenys en el punt de la vida en el que tots dos es troben. Un gran encert que val la pena tastar, creieu-me.