(aquí teniu un dels culpables de la èpica que transmet la saga del doctor Jones… el John Williams i una de les seves partitures més conegudes: http://www.youtube.com/watch?v=OCgJACYsOSo&feature=related )

Direcció: Steven Spielberg.
País: USA.
Any: 2008.
Durada: 124 min.
Gènere: Acció, aventures.
Intèrprets: Harrison Ford (Indiana Jones), Cate Blanchett (Irina Spalko), Karen Allen (Marion Ravenwood), Ray Winstone (Mac), John Hurt (profesor Oxley), Jim Broadbent (Dean Charles Stanforth), Shia LaBeouf (Mutt Williams).
Guió: David Koepp; basada en l’argument del George Lucas i el Jeff Nathanson.
Producció: Frank Marshall.
Música: John Williams.
Fotografia: Janusz Kaminski.
Muntatge: Michael Kahn.
Disseny de producció: Guy Hendrix Dyas.
Vestuari: Mary Zophres.

A mida que em foto gran m’agrada més sentir-me, de tant en tant, com una criatura. I amb dos dies de diferència i per dos motius que tenen a veure amb el mateix, el doctor Jones i les seves aventures, això és exactament el què m’ha passat.

Aquest dijous 22 de maig vaig anar al cinema a gaudir de l’ultima de les aventures de l’Indiana Jones, i com podeu imaginar aquest és el primer motiu de la meva primera regressió infantil –en positiu- de la setmana; fins aquí cap problema. La segona, però, ha estat avui al tren quan el meu bon amic Benet m’ha comentat que llegint sobre aquesta estrena es va adonar que ja havien passat 19 anys des de l’ultima aparició d’aquest heroi a la gran pantalla. No m’ho podia creure. Del 89??? Tant és així que li deia, al respecte de la observació i equivocant-me totalment que no, que ho havia llegit malament. SEGUR. Que no podia ser, home! Que l’ultima de l’Indiana, The Last Crusade, no podia fer dinou anys que s’havia estrenat, que en feia menys. “És de mitjans dels 90”, li deia jo, per convèncer-lo (i convèncer-me a mi mateix) que no feia tant de temps, i que no ens estàvem fent tot lo vells que en realitat sí ens estem fent. Potser no iaios, però sí més grans. I lo fumut del cas és que sí que havia llegit bé i que tenia raó: sí que en fan 19, de la peli amb el Ford i el Connery, per a mi la millor de -l’ara i de moment- tetralogia Indianòloga… i amb diferència.

I és que per a tots i tothom passen els anys. Per a mi, per al Benet, per al paio que duia un barret marró a l’estrena de la peli i que tenia almenys 10 més que jo, per al Jose, que em va acompanyar, per al Marc, el més gran dels seus admiradors que jo conegui… Per a tots. I ja podia el personatge beure del calze sagrat al final de la seva última aventura, o solvatar totes les seves corredisses amb el somriure enganxat a la cara, que aquest fet és inevitable. I és que el doctor Jones, como todo hijo de vecino, s’ha fet gran.

Així que tot content, desitjant durant tot el dia que arribessin les 22 hores i amb aquelles ganes de criatura que em dominaven sempre abans d’una d’aquelles estrenes que sempre em posaven la pell de gallina, em vaig disposar a aposentar-me amb un paquet de crispetes a la meva butaca, tot esperant fer-me un cop més, deu anys –o 19- més jove del que ara mateix sóc. Pretenent que la màgia del cinema que tantes vegades m’ha dut a la felicitat i m’ha fet somriure i gaudir anés una mica més enllà i em convertís en el ninyato que devia ser quan vaig anar a veure al Palau Balanyal’ultima de les seves aventures. I ho volia de debò, això. I en tenia tantes ganes i estava tant emocionat que vaig esbombar per tot arreu que aquell vespre aniria a l’estrena de la nova de l’arqueòleg del barret perquè em tornés a dur a l’interior de tota una mitologia fantàstica que aconsegueix amb la seva sola existència definir sense paraules el que vol dir el cinema d’entreteniment i de qualitat, és clar.

I en començar, allò semblava el Liceu de Sants. I m’encanta: tot el cinema Aribau, dels pocs de sala gran que per desgràcia queden a Barcelona, destil•la un ambient de festa que només es pot comprendre quan s’estimen de debò les pel•lícules perquè han estat capaces de donar-te molt més que una simple història. Aplaudiments espontanis de la gent només aparèixer a la pantalla la tipografia verda que anuncia que immediatament s’iniciarà una projecció de la Lucasfilm i bogeria total quan l’ombra de l’heroi es col•loca per primer cop el barret, amb crits i –estic convençut- alguna que una altra llàgrima de qui es deixa anar dins el joc de l’engany que poques coses com el cinema és capaç de produir en l’ésser humà. I amb els primers compassos de la partitura del Williams, la cosa ja està desbordada, i tot i que la gent es va controlant s’hi detecta aquell entusiasme del cinema de barri que s’ha perdut i que només en poquetes ocasions (com aquesta) es pot tornar a recuperar de manera momentània.

La pel•lícula es desenvolupa i ens mostra un Indiana Jones cínic, com sempre, ben plantat i amb –encara- un físic que li permet fer certes accions sense que resultin ridícules; i el guió ens va explicant una història que et manté enganxat a la butaca amb la força de les imatges que tradueixen les paraules del Koepp i el carisma d’uns actors que aconsegueixen enxampar-te i semblen com el veí de casa teva. Però alguna cosa no acaba de rutllar…

I no, no acabo de rutllar del tot. Perquè malgrat quan surto del cinema la sensació és positiva, sento una fiblada de decepció. Una decepció que en analitzar-la és conseqüència d’algunes coses: en primer lloc, la sensació que el producte artesà del cinema d’acció ben parit i ben produït dels vuitanta i noranta – o abans- s’ha esvaït una mica darrera un cert abús del medi digital –sobretot a la última part de la cinta- que li ha robat enginy a la manera de plantejar la posada en escena i sensació de versemblança al que a les altres pel•lícules del Jones era inversemblant, però que et creies perquè era la màgia del cinema. I del cinema artesà, del manufacturat, encara que fos amb quantitats industrials de dòlars al darrera.

Després està la història. No acaba mai de ser interessant, i enganxa perquè està ben narrada i millor desenvolupada barrejant-hi en ella acció i diàlegs amb ganxo, i el carisma tot-terreny d’un Harrison Ford que encara aguanta la mirada amb decència i dignitat. Enganxa perquè quan es baralla sembla que encara facin mal els seus cops de puny –els que dona i els que rep-, i enganxa perquè tot el que hi ha al darrera de la producció sap fer molt bé la seva feina. Però la història, repeteixo, és molt i molt fluixa. I sense desvetllar el final –ni se m’acudiria- us diré que el que aconsegueix el seu desenllaç és allunyar encara més l’espectador (o a mi, en aquest cas) de les històries anteriors del Jones, arrelades al terra de fang d’algun territori perdut que el seu personatge s’havia entestat a conèixer o a on havia arribat perseguint l’objecte de torn que s’havia proposat aconseguir.

Un altre punt de distància amb la pel•lícula m’l va produir, em penso, la falta d’un dolent temible, carismàtic i amb la mateixa intensitat dramàtica i el mateix interès que el que és el seu antagonista positiu, l’Indiana Jones. I és que quan tens un personatge com ell, i amb la presència, força i tirada que s’amaga rere tot el que significa -i ha significat- per a generacions senceres de cinèfils malalts de cinema de tot arreu, cal posar-hi un adversari a la mateixa alçada; i això la Cate Blanchett –que és una de les meves actrius preferides, sinó la que més- no ho aconsegueix per moltes mirades fredes i ganes que hi posi. Aquí “el dolent” no està a l’alçada, i a qui representa tampoc, o almenys no de la mateixa forma que ho estava el Hitler i el nazisme a les seves predecessores.

I és clar, tot plegat se’n ressenteix, d’aquestes coses. I si hi afegim que la època també ha variat i que ara ens trobem als cinquanta, on certs aspectes culturals i tecnològics també han variat i contrasten penso que negativament amb el personatge principal -i tot el que significa- i la seva forma d’actuar, entre d’altres coses perquè resulta un pèl desfasat sobretot en calçar-se el fuet, doncs ens trobem que es perd una mica la força de l’original de fa uns anys i la bomba de rellotgeria perfectament organitzada que és la pel•lícula es desactiva una mica, cosa que no passava a les anteriors entregues de la saga –o si més no, a la primera i la tercera-.

Malgrat tot, parlem de l’Indiana Jones. I la seva estela de mite és tan incomparable dins el món del cinema que podem parlar, com estic escoltant aquests dies, de l’últim gran heroi contemporani que ens queda. I això té un pes específic tan fort que seria complicadíssim que la decepció anés més enllà que això que he explicat, amb la qual cosa ens trobem, en el pitjor dels casos, amb una pel•lícula que et fa gaudir de principi a final, que no fa que miris el rellotge, que riguis –potser no tant que t’emocionis com amb les altres tres- i que tornis de nou a convertir-te en un marrec amb somnis d’aventura que quan sortia del cinema desitjava ser director de cinema per a fer amb tothom el que l’Spielberg acabava de fer amb mi: que el somni de la irrealitat et transportés a un món on tot era possible, malgrat la merda t’arribes fins les orelles. I per tot això sempre li deuré un respecte, a les aventures del doctor Jones. Tant de bo el pas del temps –i les més que probables futures seqüeles- també el respectin a ell i al que signifiquen les seves pel•lícules.

I a l’endemà a treballar. I amb 20 anys més a l’esquena.

Indiana, cabronàs: passa’m el calze, que vull ser immortal!