(maltornat… sense escoltar la cançó God only knows, del Joe Henry, no aniriem enlloc, amb aquest escrit… com passa gairebé sempre amb el que escric.)

Espurnes.

Esclaten espurnes de les destrals emprades pels dimonis que enderroquen les impaciències elèctriques d’altes torres de metall, mentre les muntanyes corren cap a mi a la velocitat del so.

Calma.

Esclata la calma. La velocitat converteix la caiguda vertical en desplaçament horitzontal, essent les gotes d’aigua el líquid revelador de la inusual imatge.

Avorriment.

Esclata l’avorriment i es torna melancolia; la finestra és pantalla i la llum és foscor mentre recordo instants d’un petit viatge on he conegut, acompanyat, moments d’una aparent felicitat.

La tornada a casa sempre fa olor de humitat de matinada.