Directament, el tràiler:

Direcció: Sidney Lumet.
País: USA.
Any: 2007.
Durada: 117 min.
Gènere: Drama, thriller.
Intèrprets: Philip Seymour Hoffman (Andy Hanson), Ethan Hawke (Hank Hanson), Marisa Tomei (Gina), Albert Finney (Charles Hanson), Rosemary Harris (Nanette), Michael Shannon (Dex), Brian F. O’Byrne (Bobby), Amy Ryan (Martha).
Guió: Kelly Masterson.
Producció: Michael Cerenzie, Brian Linse, Paul Parmar i William S. Gilmore.
Música: Carter Burwell.
Fotografia: Ron Fortunato.
Muntatge: Tom Swartwout.
Disseny de producció: Christopher Nowak.
Vestuari: Tina Nigro.

Doce hombres sin piedad; Punto límite; Serpico; Tarde de perros; Network; La noche cae sobre Manhattan

Què voleu que us digui? Feu una ullada als títols i vosaltres mateixos: ens trobem davant uns dels millors directors de cinema ianqui, i un fabrica-clàssics que a la seva última pel•lícula, Before The Devil Knows You’re Dead, s’arremanga la camisa i els pantalons per a baixar als soterranis de la porqueria i les misèries més pudentes que envolten la condició humana, o millor dit, la condició humana quan està desesperada. Tot plegat encarnat a la figura de dos germans que en un punt sense retorn a les seves vides decideixen dur a terme una acció límit, un robatori, per a aconseguir diners i sortir endavant a les seves patètiques vides. Els problemes? 1: l’atracament és a una botiga de joies, però que és propietat dels seus pares. 2: que els hi surt malament, o millor dit fatal. 3: que la caiguda en picat a partir d’aquell moment els enregistrarà el nom en el mur dels éssers humans més deplorables i tristos que conformen la mitologia cinematogràfica de gènere negre americà. I serà una caiguda on hi arrossegaran a d’altres en una espiral tràgica narrada amb la mestria del realitzador que sap perfectament com idear un conte d’intriga però d’alt contingut i d’alta volada que posa de manifest la destrucció de la moral de l’home i la seva manca de capacitat per a lluitar amb noblesa quan té enroscades la desesperació i la por a la gola. I un últim problema: la relació entre ells. Una relació malsana i dependent, on es comparteixen massa coses que acabarà essent essencial per a entendre la resolució de tot el que a la pel•lícula s’anirà explicant.

En certa manera, Before The Devil Knows You’re Dead em va causar una sensació similar a la que vaig experimentar en veure Mystic river, de l’Eastwood, o Perros de paja del Peckinpah. I no tant per les possibles similituds argumentals d’aquestes amb aquella sinó més aviat per la capacitat d’inquietar, de fer mal a la consciència de l’espectador. La nova cinta del Lumet no et permet ni un sol segon de somriure, ni un sol instant d’alegria i et planteja les situacions amb la cruesa d’un cop directe al fetge del que comences a ser conscient només començar la seva narració. Ràpidament saps que la cosa anirà de debò, i ho saps ja amb la seqüència inicial, on el Philip Seymour Hoffman, en el que em penso és la seva millor creació fins el moment (i comprendreu que això ja és com increïble) apareix follant-se la seva dona (una fantàstica Marisa Tomei amb molts més registres dels que jo m’hagués imaginat fa uns anys) “sin trampa ni cartón”, en pilota picada i amb una fotografia que gairebé sembla de pel•lícula eròtica. I no perquè sigui pornogràfica, o eròtica, sinó perquè és sincera, realista. Una nuesa que ja ens insinua que no estem per tonteries, aquí, i que s’anirà durant dues hores a cara descoberta peti qui peti i encara que molesti o no agradi al respectable que hagi pagat la entrada. Però sí que ens agrada, i tant que ens agrada. Ens entusiasma.

He llegit que estem al davant d’una de les millors pel•lícules de cinema negre de la dècada. No ho sé pas, això. A mi bé que m’ho ha semblat. Si més no, l’empac que cal que tingui una pel•lícula d’aquestes característiques ha de contenir els additius que aquesta ens revela sense por ni vergonya per a produir l’efecte desitjat en l’espectador, perquè acabi –com és el cas- regirant-se inquiet al seu seient i desitjant que tot el que està contemplant mai li pugui passar a ell. Perquè és un vertader infern, i un infern buscat i trobat per dos perdedors penosos –un més ingenu, l’altre més turmentat- que volen sortir del clavegueram sigui quina sigui la manera de fer-ho. I el més curiós és que la seva particular baixada als inferns crema tant i és tan terrorífica que fins i tot acabes simpatitzant amb tots dos, malgrat no pots aprovar de cap manera ni el procés ni la conclusió dels seus actes. No pots perquè és immoral, perquè sembla increïble i perquè tot es desprèn de la desesperació, i ja se sap que tots ens hem vist algun cop acorralats per la desesperació. Í en ser un fet humà, encara fa més por saber que tant ells com nosaltres pertanyem a la mateixa espècie, la més depredadora i capaç de fer mal de totes. En el fons la por que ens fa, el rebuig, és perquè sabem perfectament de què és capaç l’ésser humà, i per extensió nosaltres mateixos.

Però per parlar d’aquesta pel•lícula cal parlar d’algunes coses importants i d’obligada referència. En primer lloc de la estructura, curiosa i molt habitual últimament; una estructura trencada, de poca –o nul•la- linealitat, que juga amb els flaixbacs i els flaix-forwards però no per a fer ballar el cap de l’espectador o sorprendre’l i prou, sinó per a revelar-li informacions valuosíssimes per a la comprensió correcte de la història, i proporcionar-li en els moments més adequats per a conformar el ritme desitjat a la història. Així, no respon al caprici sinó més aviat a la necessitat per a arribar a convertir el que se-n’s explica amb el que la pel•lícula acaba essent: una perfecta combinació de narrativa i tensió conclosa amb el final que es mereix, amb la cruesa que des de l’inici sospites que finalitzarà aquesta mena de tragèdia grega. Parlem, doncs, d’una estructura poderosa, intrigant i efectiva i m’atreveixo a dir que no seria aquesta la mateixa pel•lícula si estigués narrada d’una altra forma. Una estructura que en mans del veterà Lumet esdevé perfectament manipulada i amb la intenció que, estic segur, el director volia dotar-li.

Després està un punt que ja he insinuat abans, el dels intèrprets. A veure: Ethan Hawke, Marisa Tomei, Albert Finney…. i pel damunt de tots aquesta bèstia parda en la que s’està convertint el Philip Seymour Hoffman. Però què passa amb aquest paio, que ens l’hem estat perdent en papers més secundaris durant tants anys? Li donen de menjar apart o què? Perquè la seva interpretació fa empal•lidir les altres, i us asseguro que tots estan per sobre del 10 i durant tota la pel•lícula. Però és que ell està superlatiu en el seu paper i sempre des de la tranquil•litat i la contenció transmetent exactament tot allò que el director pretenia transmetre en la seva idea inicial. I tots ens regalen moments d’una intensitat per sobre del que és habitual, i se’m posa la pell de gallina quan penso en el parell de moments que protagonitzen pare i fill (Hoffman i Finney) cap a la meitat del metratge i ja al final de la història, dos moments que com a mínim es mereixen quedar estampats com a dos de les millors escenes del cinema americà –això segur- dels últims temps. Pel que expliquen, per com interpreten el que aquests moments volien comunicar i per la valentia de fer-ho sense por a que a la gent li quedi el gest torçat per la sequedat del que en elles se-n’s mostra.

Una cosa estranya, aquesta Before The Devil Knows You’re Dead. El que de vegades alguns titllen de Rara abis degut a la seva combinació perfecte i equilibrada entre el que és una història perfecta, la seva narració perfecta i la seva interpretació perfecta. Una cinta on ni hi falta res ni en sobra res i on l’únic però està en la seva distribució i el moment en que s’estrena: perquè sembla ser que s’hauria d’haver estrenat fa mesos, i perquè estrenar-se al mateix temps que l’Indiana Jones li farà força mal. I és una peli que ningú a qui li agradi el cinema mínimament hauria de deixar-se perdre. Un clàssic immediat presidit per un realitzador que ja fa temps que és un clàssic i amb un parell d’actors –com a mínim un parell- que si continuen així seran també clàssics i els recordarem per la seva capacitat de interpretar el que els hi dona la gana, i de fer-ho com si no fossin actors. Com si ells fossin els personatges.

Esteu avisats: i aneu en compte: té pinte de desaparèixer ràpid de les sales de cinema. I vista a casa no serà el mateix… mai ho és.