(Aquí teniu el millor de la peli.. se-n’s dubte, i malgrat tot, un parell de bones -i ben rodades- escenes… SI NO L’HEU VISTA I LA VOLEU VEURE NO ELS CLIQUEU http://www.youtube.com/watch?v=ZVpknWKTe_k&feature=related
http://www.youtube.com/watch?v=vN3FKRbioIQ&NR=1 )

Direcció: James Wan.
País: USA.
Any: 2007.
Durada: 106 min.
Gènere: Drama, thriller.
Interprets: Kevin Bacon (Nick Hume), Garrett Hedlund (Billy Darley), Kelly Preston (Helen Hume), Aisha Tyler (detectiu Wallis), John Goodman (Bones Darley), Stuart Lafferty (Brendan Hume), Matt O’Leary (Joe Darley), Leigh Whannell (Spink).
Guió: Ian Mackenzie Jeffers; basada en la novel•la del Brian Garfield.
Producció: Ashok Amritraj, Howard Baldwin i Karen Baldwin.
Música: Charlie Clouser.
Fotografia: John R. Leonetti.
Muntatge: Michael N. Knue.
Disseny de producció: Julie Berghoff.
Vestuari: Kristin M. Burke.

Surto esbufegant de la sala de cinema de la Gran Vía madrileña i encara no sé ben bé què és el que he vist, ni si m’ha agradat. I com sempre procuro donar-me un temps abans de fer qualsevol reflexió que sigui precipitada, com normalment em passa ja sigui per l’entusiasme o per la decepció.

Però aquest cop, i passats uns pocs instants, començo a veure-ho tot molt clar. I en uns minuts començo a riure’m. Ai, senyor Wan, que se li veu el plumero, I vostè és d’aquells que van fer sonar la flauta amb aquella Saw que a alguns va semblar tant i tant rodona –sense ser-ho en absolut-! Ofici en té, sí… i ja en fa, ja, de coses interessants… I fins i tot quan roda de debò, quan s’hi posa, és capaç de regalar-nos escenes collonudes com la de la persecució pel parking, i fins i tot un inici de pel•lícula molt i molt prometedor, però el problema és com se li acaba anant l’olla… I escolti, mister, que vosté no és el De Palma eh? Per a fer un cortar y pegar y sortir-ne victoriós cal, primer, no ser pretensiós. Segon, admirar tant l’original que el respecti i sigui capaç de produir no una còpia, sinó un homenatge personal. Tercer, saber què vol fer amb la seva pel•lícula, la qual cosa vol dir que cal tenir clar el punt abans esmentat i saber si vol fer només una còpia o vol aportar-hi alguna cosa més, i sobretot si és el segon cas, saber què hi vol aportar. Perquè és clar, aquí el motiu de còpia és tan descarat i tan magistral que la jugada li pot sortir fatal. I és el que passa al final de la cinta, on hi ha autèntics calcs respecte el Taxi Driver de l’Scorsese… El Taxi Driver de l’Scorsese, nada menos!!! No podia deixar de riure mentre a la pantalla i circulaven les últimes imatges de la pel•lícula, i qui la vegi m’entendrà perfectament… només faltava el pla final picat travessant l’habitació i anant a parar al carrer! Però això ja hagués estat una mofa directe a tots i tothom… De totes formes, la cadena de fets és calcada: rapada de coco, passadissos foscos, dispar a cames i a una ma a qui esclaten un parell de dits, i cop de gràcia final al sofà… Jajajaja quan hi penso.. quins pebrots!!!

Aleshores, perquè em costava tant saber si allò m’havia agradat o no? Per això voldria comentar un parell de cosetes. I és que em penso que és fàcil confondre atordiment i acció i tensió a dojo amb qualitat. La nova del Wan té moments de qualitat, els que no enganyen ningú i ofereixen punts i moments a l’alçada de boníssimes pel•lícules de gènere. Però després es perd, i al realitzador no només se li passa l’arròs, sinó que aconsegueix que la sala se’n foti del que està veient amb una argument absurd i sense cap mena de versemblança… Qui es creu el paper del Bacon – que malgrat tot està IMPECABLE, com sempre- a partir més o menys de l’últim terç de la cinta? Qui pensaria que sota tota la pressió a la que està sotmesa el personatge que interpreta, que per cert, és com una espècie de boy scout abans que tot es produeixi, es converteixi en un àngel de la mort i la venjança? Ningú. I de cop, de la genialitat de certs moments molt ben trobats es passa al ridícul més espantós, amb diàlegs de jutjat de guàrdia i reaccions de personatges que no s’entenen les miris per on les miris. No s’entén el que pretenia, aquest bon home, al fer la pel•lícula. I em penso que ell mateix es perd en l’intent de fer una obra mestre que no ho és de cap de les maneres. I ja se sap què passa quan es vol filmar una obra mestre i no s’aconsegueix: que la paraula pretensió plana lliure per tota la sala i pot arribar a ser vergonyant per al pobre espectador.

I després està la reflexió… sobre la violència. Novament. El problema és que d’un temps cap aquí he vist unes quantes pel•lícules que en parlen, del tema, i que, aquestes sí, són autèntiques meravelles. Des del No country for old men fins a Eastern promises o A history of violence, d’un Cronenberg que ja m’agradaria veure que hagués fet si li hagués caigut a les mans una història com aquesta… De ben segur que ens hauria regalat una altra més que bona pel•lícula. I és clar, al costat d’aquestes tres, coses com aquesta Death Sentece o la vomitiva The brave one semblen – o són, no ho sé- vertaderes xorrades de pa sucat amb oli. I repeteixo, això malgrat que la que avui m’ocupa aquí guarda moments de molt i molt bona realització, però com deia, no podem confondre les coses. Una pel•lícula és tot el seu metratge, no només un parell de moments…

En fi, que acció a tope i violència de la dura en una cinta que decep a mida que va explicant una història que si bé comença molt bé i promet molt, acaba essent totalment estúpida i increïble. I no ho pretenia pas, em sembla, que això és el pitjor. Perquè com a sàtira encara funcionaria, però… em penso que se la pren amb massa seriositat, el James Wan. Un paio que encara es deu preguntar com fabricar un altre èxit com ho va ser Saw, i que molt em temo que no va per bon camí.

Me’n torno a la farra, que per aquí als Madriles n’hi ha que no veas! Nos vemos!

Xfar, Lugares … Madrid (jajaja, m’encanta!)