(portes que s’obren… màgiques, còmiques… aterridores: http://www.youtube.com/watch?v=1WylZ1DphCM)

Primera

Segona

Tercera

No trobava el .doc, i va haver de fer una cerca al disc dur del seu ordinador. Tenia la impressió que l’havia esborrat, però d’altra banda no n’estava segur. Un altre cop aquesta indecisió provenia d’una errada de la meva memòria, o simplement qui va escriure tot allò era l’entitat, individu, o presència -o el que fos-, que mentre feia l’escrit m’havia tornar a posseir?

Dins tot aquell procés de recerca, em van agafar ganes de plorar. Les pors de la meva infantesa se’m reproduïen 25 anys més tard prenent-se una mena de revenja per haver estat expulsades en algun moment concret de la meva vida, en el que vaig decidir transformar certs neguits en una altra cosa que era més controlable i que no em duia pel camins de la vertiginosa sensació de pànic. Tenia calfreds per tot el cos igual que els havia patit a les nits de lluna plena dins la petita habitació de casa dels meus pares, que més d’un cop havia estat el marc de les mes horripilants històries que un nano de menys de deu anys era capaç d’imaginar-se. Els monstres que poblaven el meu record s’anaven materialitzant novament, encara que s’allunyaven una mica als d’aleshores. Eren monstres igual d’irracionals i terrorífics però s’enfrontaven a una ment que era capaç d’analitzar-los de forma diferent, i que tractava de mantenir-se surant en un mar de terror i pors que en el seu moment haguessin estat capaç de destrossar la meva cordura, si s’haguessin presentat dins meu amb la força que ara ho feien.

De sobte, la cerca va donar el fruit inesperat.

S’han trobat 1 documents amb el nom El mite del doble”.

Vaig respirar mínimament alleujat. En aquells moments, aquella troballa i la llibreta vermella serien l’única prova que marcaria si tot allò ho havia escrit jo o no. I un cop amb el document en pantalla, em vaig disposar a llegir.

“…L’Xfar estava espantat i es trobava sol davant la pantalla de l’ordinador. Sabia que trobaria, a tota aquella nova manera d’organitzar les seves idees, una nova forma de idear contes. Però a la realitat sabia que tot era per a aconseguir endevinar si darrera les seves paraules hi estava ell o una mena de doble que el posseïa i el feia escriure dia rere dia…”.

El pànic em va dominar. Un cop més, no sabia si jo havia escrit allò. Vaig esbufegar, intranquil, cercant la llibreta al meu voltant, l’única cosa que em podia suggerir una resposta, cap a una banda o un altre. La llibreta era una cosa REAL. Sentia que em marejava, i les nàusees que experimentava van anar fent-me el mal necessari com perquè les meves cames tremolessin i semblava que no poguessin amb el pes del meu cos, feixuc i pesant com el d’un mort.

Va ser aleshores quan vaig trobar, al damunt de la tauleta del rebedor, la llibreta vermella.

“L’Xfar va obrir la llibreta pel seu primer full, i allà hi va veure un seguit d’anotacions nervioses que no va voler llegir encara. Al seu davant i a uns segons d’aquell moment angoixant, trobaria una resposta. No sabia si la que volia trobar o no, però una resposta. Li va costar força decidir-se, però finalment va fer-ho. Va començar a llegir tot el que allà ell hi havia escrit”.

Aleshores, vaig caure de genolls.