Sempre hi ha sorpreses, per sort. Ja en vaig tenir una de grossa en el seu moment quan vaig veure, fa una pila d’anys, una fantàstica pel•lícula que parlava d’uns nanos preadolescents que topaven amb una història de detectius els últims dies d’un estiu per al record de tota una infància. Aquella excepcional cinta es deia Stand by Me (Cuenta conmigo) i, sorpresa!, es basava en una relat curt de l’Stephen King, “el mestre del terror” literari. El mateix de Cujos, Carries, Christines, Its, Pets Samataries i demés, que demostrava com n’era de capaç de combinar drama, inquietud i intriga i esdevenia molt millor escriptor del que molts creien amb aquell “The body” que fou la inspiració per al Rob Reiner i els seus petits actors.

Després en vingueren més, de sorpreses, relacionades amb aquest paio de cara trencada i mirada perduda. I parlo de més adaptacions encertades que em van fer passar alguns moment de plena satisfacció veient en carn i os i de forma més que decent com es feia justícia a algunes novel•les que sempre vaig considerar molt més que simple literatura de gènere. Parlo de Misery, amb una Kathy Bates guanyadora d’un Oscar i que atemoria amb la seva interpretació; parlo també de Dolores Clairbourne (Eclipse total),novament amb la Bates, al voltant de la qual es va construir una pel•lícula per a mi poc valorada i d’una riquesa de matisos i sensibilitat extraordinàries… i és clar, parlo de la tremendament efectiva i fantàsticament realitzada The Shawshank Redemption (Cadena perpetua), on es narrava la història d’un pres innocent que mai perd l’esperança i acaba donant una lliçó de força i ganes de viure a tots els personatges –i espectadors- d’aquella mena de conte meravellós increïble i emocionant.

Aquesta última, juntament amb The green Mile (per mi no tant interessant com l’anterior) estaven signades pel mateix paio que ara dirigeix aquesta The mist (la niebla), el Frank Darabont, una producció que es desmarca de l’actual degoteig insuls i decrèpit de realitzacions mal dites de terror que envaeixen amb poques llums i menys idees l’actual cartellera. Les continuades revisions i remakes de cintes asiàtiques per part dels ianquis, unes revisions que només conviden al riure davant la total incapacitat de aconseguir res més que no sigui fer sentir a l’espectador vergonya aliena, han aconseguit que qualsevol afeccionat al gènere (per exemple jo mateix) no s’atreveixi a pagar una entrada per por a trobar-se amb alguna mena de subproducte de baratillo que fa ganes d’apretar a córrer. I així anem amb el tema. O anàvem. Perquè amb The mist les coses canvien, i ens trobem de nou amb una pel•lícula que torna l’esperança a la gent que, com jo, defenem a capa i espasa un gènere que quan està ben treballat és capaç d’explorar com pocs d’altres els comportaments humans i les relacions interpersonals en situacions extremes. Almenys quan aquesta és la pretensió de la cinta, que és el cas.

Que té The Mist d’especial? Aparentment res: la història parla d’una estranya nebulosa que apareix a l’horitzó d’un petit poble de –com no- Maine; la seva presència desvetllarà aleshores un terror amagat que traspassarà els límits de la raó humana. I això, que en un principi fa com mandra, es converteix amb l’excusa per a fabricar un entorn on una colla de persones tancades i sota pressió representaran tota una societat, l’americana, que sembla que en mans del King va caient i esmicolant-se poc a poc i de la forma més terrorífica. El que fa por, de fet, a The mist, no és la boira ni el que s’amaga al darrera. O almenys no només això, no es basa només en això. El que fa por és la gent, la incomprensió, i sobretot el fanatisme i el poder d’aquest en mans d’una supèrbia Marcia Gay Harden que fa posar la pell de gallina amb la seva composició histèrica i descontrolada –i gairebé diria que al•legòrica- de la idea de bogeria. El que fa por és la sensació de destrucció creada per la incapacitat davant el diàleg i el sentit comú i la força de la por per a destruir la voluntat humana i convertir-la en la seva titella desesperada. El que fa por és la gent, no el monstre que atemoreix la gent, i les conseqüències de l’actitud d’un grup de persones molt diferents i aparentment intel•ligents que en nom d’aquest mateix grup acaben convertint-se en una metàfora trista del que de vegades sembla que passi a la nostra societat.

La ràbia que acabes sentint veient la pel•lícula en comprovar com l’ésser humà es deixa arrossegar per l’extremisme i la irracionalitat del pànic degudament conduits per un personatge que és boig és equiparable a la que podem sentir, per exemple, quan analitzem els mandataris que estan al càrrec del poder internacional i en nom de la nostra seguretat actuen des del més absurd dels fanatismes i la més fastigosa de les conveniències, tapades rere el discurs de la moralitat i justificant el que és del tot injustificable. Aquest fàstic es fa explícit durant el visionat d’una cinta molt intel•ligent que combina elements de drama i de terror a parts iguals i que funciona en tots dos sentis de la mateixa manera, regalant-nos a més imatges d’una poesia visual increïbles que normalment no pertanyerien al gènere de terror. I parlo sobretot d’unes imatges finals, dins l’últim quart de film, que posen la pell de gallina. I en especial d’un pla fascinant -i gairebé oníric- que recordaré durant força temps: molt estrany dins una pel•lícula d’aquestes característiques i que demostra que dins el cinema de terror o fantàstic hi ha realitzadors d’una competència fora de tot dubte.

Interpretacions excel•lents, història efectiva i molt ben narrada, tensió i terror, reflexió… i entreteniment! Què més es pot demanar? Faig una crida a tots els afeccionats al gènere de terror i als que no ho són perquè facin un cop de cap i s’atreveixin a fer una visita a aquesta boira fabulosa que estic convençut us envairà i fascinarà de la mateixa forma que va fer amb mi. I si no és el cas, almenys no us avorrireu, que ja es prou pel preu que es paga avui dia per una entrada.