I aquí, la web del programa… Val la pena de debò, visitar-la… http://www.hbo.com/sixfeetunder/

De sobte, l’Xfar va començar a emocionar-se. Es trobava sol a casa, davant la pantalla de la televisió, i sabia perfectament que allò passaria. I que passaria mentre la veiés. I la barreja de desig i rebuig davant aquest fet era tan forta que malgrat aquella tarda de diumenge havia decidit que no veuria aquell episodi, l’últim, de Six Feet Under, no va poder controlar la seva renúncia; i de renúncia va a passar a necessitat, i la necessitat va dur-lo a decidir el contrari al seu primer desig. I és que en volia saber més.

Volia saber el final, de tota aquella història. Conèixer més, dels Fisher, de la família “rara” de la funerària, volia continuar jugant al joc voyeur d’observador i patidor de la desgràcia i l’alegria aliena que a cada episodi que passava l’havia conduit per alguns dels millors moments que havia experimentat mai davant una pantalla, en aquest cas de televisió. I el fet real, la vertadera veritat era que estava enamorat dels Fisher. S’havia enamorat d’una família irreal i d’uns personatges irreals que malgrat només havien estat producte de la imaginació d’uns guionistes genials se li havien acabat ficant a dins de tal forma que era impossible que mai més pogués oblidar-los, de tot el que havia passat mentre vivia amb ells.

I el verb, no m’equivoco, és viure. “Mentre vivia amb ells”, de manera inequívoca. L’Xfar no hauria pogut imaginar mesos abans el que acabaria passant-li amb aquella família, amb aquella sèrie… i els plors que van ennuegar-lo per sorpresa aquelles últimes tardes on havia anat veient els últims moments de la vida dels que ara ja eren els seus nous coneguts, veïns, amics, filtrats pel cristall líquid de la seva pantalla de 28 polzades eren només un aperitiu del que aquell últim episodi li va fer. Les llàgrimes eren incontrolables, i no eren de tristesa, només. I malgrat tot allò li feia vergonya i no ho entenia, li era ben igual: part de la seva vida, i alguns moments fotuts, difícils, els havia passat sol a casa amb la única companyia d’aquella família. I d’alguna manera li era molt difícil acceptar que mai més serien al seu costat, de la mateixa forma que costa acceptar que les coses, totes les coses i tots els llocs, tenen un final.

Perquè hi ha vegades que una obra d’art transcendeix tota la seva intenció. La supera i supera un cop i un altre deixant sense alè als afortunats que tenen el privilegi d’observar-la, d’admirar-la. Hi ha vegades que l’art no és només art i que una pel•lícula deixa de ser cinema, un quadre deixa de ser pintura i un llibre deixar de ser literatura per a ser molt més que això, per a esdevenir una experiència, plàcida de vegades, anguniosa d’altres, de la que cadascú en pot extreure alguna cosa positiva que l’enriquirà d’alguna forma. Aquí la sèrie de televisió, el producte, va deixar de ser producte per a fer-se gran, molt gran, i acabar envaint el cos i les emocions d’algú com ell, que havia vist milers de pel•lícules i centenars d’episodis de desenes de sèries. I si bé n’havia vist de fantàstiques i que en el seu moment li van semblar insuperables, des de Twin Peaks a Return to Brishead, allò era diferent. El que va sentir amb Six feet under fou diferent. I ara restava un buit rere la revelació que mai més en sabria res, de tota aquella colla de gent que l’havien acompanyat en aquells moments de soledat i melancolia. Que l’havien ajudat a passar-los una mica menys sol i que l’havien fet tan feliç –i infeliç-, amb les seves complexes però alhora senzilles vides.. I el secret de tot plegat és que probablement totes les vides ho són, de complexes i simples. Potser perquè aquests personatges eren com ell, com qualsevol de nosaltres, i no calia res més que seguir-los en el seu viatge personal per a comprendre-l’s i identificar-se amb ells. Potser perquè, finalment, algú havia aconseguit ser realment sincer amb un guió despullat i que havia aconseguit arrossegar-lo pels camins d’unes vides que li van resultar interessants precisament perquè eren com les de qualsevol altre. Sense més secret que això.

Ara l’Xfar se sentiria sol. Perquè probablement mai més tindria notícies del Nate i la Brenda, encara que fossin els personatges que més endins van arribar-li en alguns moments de la sèrie. No sabria si la carrera de la Claire podria arribar a ser la que ella, idealista i rebel, hauria volgut que fos. No tornaria a escoltar la veu cridanera de la mare de tots ells, la Ruth, ni els seus gemecs desesperats en desacord amb tota una vida, la seva, plena d’insatisfaccions i mancada d’uns estímuls que havia estat buscant desesperadament per a fer de la seva existència un mínim del que hauria desitjat. No sabria si el Keith i el David acabarien tenint una vida normal en comú, ni si aconseguirien que els dimonis interns de cadascun d’ells deixessin de turmentar-los per a ser feliços d’una punyetera vegada en un món on t’has de guanyar la normalitat amb la coherència dels teus actes i la força de les teves conviccions. Com ells havien estat fent, malgrat tot el que tenien en contra.

O potser sí, que ho sabria?

La dissecció de totes aquelles relacions personals a un nivell extremat d’emocionalitat havia estat la marca de la casa que va seduir l’Xfar. Això i la sensació que allò era irrepetible, que cada segon que passava era un segon menys cap al final de la mateixa forma que cada cop que respires és un cop més que t’apropa al teu destí últim, el de tots i que ningú de nosaltres pot evitar.

Allò el va seduir. I també que els Fisher li havien ensenyat a celebrar.

A celebrar la vida, el fet d’estar vius, de sentir, d’aprofitar el moment, de deixar-se de bajanades, d’aprendre a base de bufetades i sense vergonya d’admetre-ho. La celebració de que tenim un espai de temps en el que hem de fer de la nostra història el millor del que siguem capaços de fer i del mirar endavant, potser sense oblidar el passat però abandonant l’amargor que ens fa passar amb algunes de les nostres experiències. La celebració del “de tot s’aprèn”, del val la pena viure.. i sobretot del que més frepava l’Xfar: la de la normalitat. Que tots i tothom destaquem perquè som vius i que això cal apreciar-ho. Que no calen illes, ni presons, ni assassinats, ni metges. Ni ser policies, ni mestres, ni advocats, ni constructors d’èxit. Que no cal ser grans estreteges, ni grans historiadors, ni polítics, ni presidents dels Estats Units. Ni dones desesperades, ni homes desesperats, ni frikis dels ordinadors, ni membres de la màfia. Que no cal, per a ser interessant. Que només cal viure la vida… i recordar molt bé que la grandesa de tot està en aquesta celebració.

Perquè sense ella… en què cony ens acabaríem convertint?

I així, mentre escrivia un post d’homenatge als Fisher, mentre escoltava uns Coldplay que semblaven subratllar sempre la banda sonora de les seves vides -mentideres per imaginades, no per inversemblants-, mentre es preguntava si ell també era un personatge escrit per algú altre per a fer feliços –o infeliços-els altres… mentre pensava en tot això i vivia tot això, alhora estava content.

Perquè en el fons sabia que mai s’oblidaria, d’ells ni de tot el que li havien ensenyat. De la mateixa forma que sabia, que ara sé, que existeixen coses i persones que mai s’obliden. Aquelles coses que com bé sabeu, mai s’obliden.

I sobretot, i per sobre de tot, perquè la vida segueix. I cal viure-la.