(I si la peli no val massa, i la crítica tampoc… sempre ens quedaran els Coldplay explicant com Deu posa somriures a les nostres cares…:http://www.youtube.com/watch?v=0O_Sg0oUJ-4 )

Direcció y guió: Karen Moncrieff.
País: USA.
Any: 2006.
Durada: 93 min.
Gènere: Drama, thriller.
Intèrprets: Toni Collette (Arden), Rose Byrne (Leah), Mary Beth Hurt (Ruth), Marcia Gay Harden (Melora), Brittany Murphy (Krista), Kerry Washington (Rosetta), Josh Brolin (Tarlow), Giovanni Ribisi (Rudy), James Franco (Derek), Mary Steenburgen (Beverly).
Producció: Tom Rosenberg, Henry Winterstern, Gary Lucchesi, Eric Karten, Richard Wright i Kevin Turen.
Música: Adam Gorgoni.
Fotografia: Michael Grady.
Muntatge: Toby Yates.
Disseny de producció: Kristan Andrews.
Vestuari: Susie DeSanto.

Aparentment és una nit tranqui-la, i jo que em trobo la mar de bé. Surto envoltat d’una temperatura agradable i malgrat sembla que de tant en tant espetega i el cel sembla voler regar el que hi té a sota tot plegat no és prou com per a que el dissabte a la nit em quedi amb el cul enganxat al sofà. Des de fa un temps que ho trobo un sacrilegi, això, encara que sé perfectament que no ho és i que canviaré d’opinió un dia d’aquests, potser quan la urgència del tapadillo de la soledat del cap de setmana quedi superada.

I si surto és per anar al cinema. I de pas fer temps, no ens enganyem, que cal sortir de visita per la nit de Barcelona i tastar el que pot oferir… però no es tracta pas de veure qualsevol cosa, es tracta de provar de veure una de bona, que per a parides ja n’he tingut prou i masses i no és el moment. Així que després d’un cop d’ull a les novetats de la setmana em fixo amb aquesta Dead Girl que malgrat no sembla ser un gran pel•lícula sembla que desprengui cert regust de qualitat quan comprovo els intèrprets que hi participen. I tot i que això no ha estat mai ni serà una garantia de res, almenys penso que veuré unes bones interpretacions.

I no m’equivoco. I de fet, és el millor que té la pel•lícula. Però mira, no acabo de comprendre l’aposta de tota aquesta gent dins una cinta que promet molt més del que ofereix al final. I no perquè sigui una mala pel•lícula, sinó perquè no assoleix les expectatives, amb tanta figura donant la cara. Entre tant d’esforç per a fer creïbles personatges. I és que quan més hi penso, en la història, més s’assembla a qualsevol episodi de CSI (això si, Las Vegas, mai del insofrible Horatio) rodat amb format per la pantalla gran i amb ganes d’explicar una bona història. I la veritat és que jo no havia sortit a veure el CSI. I a més aquí no hi surt el Grissom.

Cinc històries al voltant de la mort d’una noia. Cinc vides que canviaran arrel del descobriment del cos mort i mig nu d’una noia. I una cinta realment fosca, que aconsegueix fer sentir molta angoixa perquè juga molt amb la nocturnitat, amb el mal rotllo i amb les bones interpretacions i la bona posada en escena. Però que tal com acaba, desapareix. Que és buida. Que no es de les que retens a la memòria perquè el que t’ofereix, d’una banda, no és prou com per a que s’ho valgui. I de l’altra, perquè quan aconsegueix inquietar ho fa amb prou força com per a que no et vingui massa de gust recordar-la. I aquí està el seu mèrit.. però també el gran perill de la pel•lícula. A mi, en certa manera ja m’està bé, el mal rotllo… el que passa és que molt em temo que a molts espectadors això els farà parlar malament d’ella i acabarà passant factura a la seva vida comercial que em penso no serà massa llarga.

I tot s’ha de dir: el fet d’aconseguir transmetre males vibracions amb una ambientació penso que força aconseguida i una bona utilització de la llum i la foscor entre d’altres coses, no la fa bona pel•lícula. Només per això, no. Perquè quelcom romangui dins teu i no s’apagui s’ha d’anar més enllà del simple impacte; el contingut ha d’estar a l’alçada per a equilibrar aquest aspecte. I aquí això no passa. I al final, i després de superar l’angúnia, la frase que et surt és la que em va sortir a mi: “val nen; i ara on coi vaig a passar la resta de la nit?”. O el que és el mateix: “M’importa una merda el que acabo de veure”.

pd: em penso que estic mirant massa cinema ianqui… hauré de fer net aviat!