(Sweep… els Blue Foundation escombren totes les meves preguntes… tan estúpides… http://www.youtube.com/watch?v=vavGX1gKQ7Y )

De vegades, després d’un dia com aquest, llarg i cansat, em pregunto quin coi de propòsit té tot plegat. Arribar a casa, comprovar correus, comprovar blocs, comprovar si has cobrat , si t’han robat, si t’han estafat, embargat… Comprovar si el que escrius té interès i pensar en els perquès… comprovar per què té interès el que escriuen els demés. Comprovar si a la tele, a aquestes hores, fan alguna cosa més que no sigui insultar algú i posar la seva vida privada a l’abast de tothom… Comprovar el que és extern per no veure el que és intern.

De vegades, tot tornant de la feina, em qüestiono si la meva relació amb l’entorn és la més adequada. Si el meu lligam amb ell és sa o si és feble i només existeix per la pura necessitat de sobreviure un dia rere l’altra… De vegades, però, només de vegades, em sento bé perquè aquest lligam em fa feliç… malgrat el dolor pot arribar a ser intens, molt intens.

És en dies com aquests que tot té molt sentit… o no en té gens. Quan en aixecar-me del llit escolto que ha plogut prou com per a sentir-nos tranquils, i immediatament escolto una conversa al tren on un projecte de dona explica rient que el vespre passat, per celebrar-ho, es va fotre un bany complet i va gastar tota l’aigua que va poder i més encara. Per celebrar-ho. És clar. I me la imagino, despullada, nedant dins la felicitat de l’abundància momentània. I creient que és feliç perquè gasta, creient que és millor perquè en té. La molt malparida…

I també de vegades em pregunto per què coi estic tota la setmana esperant que les hores passin ràpid i es presenti el cap de setmana… perquè quan més ràpid passen les hores, i els dies, més envelleixo i més feble em sento. I no vull fer-me vell oi? O sí? Ho vull o no?

I em pregunto coses. Sense parar. Què hi faig el divendres sol al cinema? I què hi faig dues hores més tard escoltant un soroll infecte que alguns anomenen música en un local fosc i fred tot esperant una mirada còmplice? I em pregunto què hi faig tornant a casa de matinada, quan els ocells comencen les seves tristes melodies i el sol treu el cap per l’edifici de l’esquerra de carrer que cada dia em veu entrar per la mateixa porta i pujar les mateixes escales…

I ni tant sols el regust amarg de la cervesa fresca em contesta. I la pudor de fum de la roba em recorda com n’estic de prop, de la brutícia. Tant a prop que si em girés m’esclataria a la cara.

Em faig preguntes que mai deixaré de fer-me. I que no sé si val la pena que siguin contestades.

Perquè en el fons és preferible no saber l’abast de la pròpia malaltia.

No saber-ho mai. O no saber-ho de vegades.

I ric.

I algú m’assenyala. Em conforta i riu: és el temps. Que em mira i m’assenyala. Que es deixa comprendre. Per un dia. Que es deixa tastar. Hola imbècil: aquí em tens. I ara què?

I assassino els moments que m’han turmentat els cinc dies de la setmana. I contemplo com l’ombra dels edificis es fa tan gran que no puc suportar com taca la meva pell. I em converteixo en una lent que engrandeix tot el que per ella passa, sigui quin sigui el propòsit. Sigui quina sigui la sensació.

Imagino com m’alço des del terra més antic de la ciutat que em va veure néixer i no deixo de pensar que vull elevar-me i cridar que no vull deixar mai de sentir, encara que el que senti sigui detestable. O meravellós. Quina diferència hi ha?

I quan em desperto… quan em desperto em foto de tot perquè tot m’és ben bé igual. Perquè no son respostes el que busco. Perquè són sensacions. Reaccions. Mesures. Temps. Comprensió. Record. Futur. Passat. Vol. De volar, de voler. Cap. De cervell, de cap ni un. Res de res, molt de molt…

I al meu davant la petjada que em confirma que, de vegades, només de vegades, tot té sentit.. o no en té gens.

I jo que me n’alegro. Mentre esbufego d’apatia.