(Bufffffff… com acabarà això? La meva total convicció de voler tirar endavant, queda frenada quan em deixo anar davant del teclat… i quan escolto peces extasiants com aquesta…: http://www.youtube.com/watch?v=niIcxMuORco&feature=related )

Primera:

Segona:

Tercera:

Quarta:

I l’angúnia em va clavar un cop tan sec que no vaig poder fer més que deixar que tot el meu cos es desplomés un cop els genolls van topar amb el terra. Aquella llibreta vermella…

“Aquella llibreta vermella li era tan aliena com el conte del Gos i l’amo, com el conte del Mite del doble, com tot el que havia estat escrivint. No era seu, tot allò. No era seu de cap de les maneres. La desesperació per a trobar-se, novament, davant un fet que l’havia estat angoixant feia uns dies de la manera que ho va fer, li va produir un dolor que el va torbar fins el punt de desesperar-se, i desesperar-se. Com fins aquell moment mai li havia passat.”

Una estona més tard, i quan em trobava una mica menys aterrit per totes aquelles revelacions, vaig decidir que em calia assumir, de nou, la possibilitat del doble, de la simetria. I em vaig obsessionar.

Vaig deixar passar uns minuts abans de tornar a revisar aquell comentari.

“torna-ho a comprovar”.

Qui m’havia deixat aquell comentari en aquell text?

Vaig començar posant, en el mateix text, una resposta que demanava que sisplau, qui havia escrit aquella frase es donés a conèixer, que era realment important per a mi. Què feia dies que em preguntava

“… que em pregunto qui va deixar aquí aquest comentari, i t’estaria molt agraït si et posessis en contacte amb mi. Sisplau, fes-ho. Moltes gràcies i perdona si t’he molestat d’alguna manera.”

Vaig trigar en acceptar l’enviament, perquè a mida que el llegia em semblava patètic i desesperat, i conseqüència d’algú que demanava ajuda, que ho estava passant molt malament. I jo sempre he estat un paio força orgullós. El cas és que vaig trigar més a fer aquest petit comentari del que trigo normalment a escriure una de les crítiques de cinema o històries curtes del bloc. O hauria de dir, que escriu el meu doble?
Al final, i després de donar-hi moltes voltes, no vaig ser capaç d’engegar una crida millor que aquella, i vaig decidir que m’era igual si sonava o no desesperada, o si semblava que demanés ajuda. Perquè era cert, que estava desesperat. I tot allò m’estava alterant tant la vida que volia finalitzar-ho el més aviat possible.

Sempre m’ha angoixat, el neguit de l’espera. Des de ben menut. Criat dins tot allò que algú pot necessitar, em vaig anar convertint en una criatura que malgrat ser carinyosa, volia tot el que guaitava i de la manera més ràpida possible. Aquesta manca de paciència de nen mimat va anar-se traduint amb el pas del temps en un vertader problema, sobretot quan poc a poc va anar esdevenint un fet que modificava el meu caràcter i el feia més agre, més intolerant, sobretot amb tots aquells que m’estimaven. Ja se sap que la confiança fa fàstic i que a qui es fa més mal, encara que no pretenguis, és a qui més t’estimes i t’estima. Però no va ser fins la meva primera relació de parella seriosa que no em vaig adonar que aquest punt no era només una particularitat més o menys despreciable de la meva persona, sinó que feia mal a qui convivia amb mi, perquè li presentava un company intolerant i amb poca capacitat per a admetre la decepció. Podríem dir que no tenia cap tolerància davant l’espera ni davant el fet de no quedar satisfet de forma immediata.

En anar a viure sol em va fer reflexionar sobre aquestes i d’altre qüestions, perquè era evident que no eren correctes i no em feien cap bé, ni a mi ni als altres. I poc a cop i amb esforç vaig engegar tota una feina d’autocontenció al davant de la decepció i procurava no emprenyar-me i controlar-me, bàsicament perquè emprenyar-se quan un viu sol i ningú l’escolta és ridícul, i a més fa que t’adonis encara més de la ridiculesa de les teves reaccions. I aquest procés d’autoconeixement no era només en aquest aspecte de la meva manera de ser, ho va ser en molts d’altres punts que ara no venen al cas i que us avorririen, però que van servir perquè un 15 d’octubre del 2007 engegués un projecte que em va venir al cap tornant en cotxe del Festival de cinema de Sitges per les costes del Garraf. Un projecte anomenat Lugares por donde transito (en referència al viatge encisador de les costes que sempre m’ha fascinat), les coses que mai s’obliden (perquè tenia al cap la meva recent ruptura personal i una pel·lícula del Todd Solonz que es va traduir aquí d’aquesta forma). En aquesta tornada a casa recordo que vaig començar a pensar en tot allò que havia escrit i mai m’havia atrevit a ensenyar a ningú, i mentre la música de Radiohead i Pink Floyd acaronava les meves oïdes, i amb les finestres del vehicle baixades i l’olor del mar i de la nit i de la velocitat i de tot allò que sempre m’ha fet escapar de tot allò que m’envolta, m’anava adonant que la meva vida havia fet un tomb important i que ja res seria el mateix que abans. I que potser ja era hora que el nou Xfar es replantegés els perquès de tot allò que en el passat més immediat no havia fet per diferents motius, molt d’ells estúpids a ulls de la meva nova perspectiva i la meva nova realitat.

I vaig començar a publicar al Lugares. I hi havia gent que em seguia. I jo em sentia cada cop més, i més bé, perquè a més de divertir-me em servia de catarsi i feia que m’anés coneixent millor a cada cosa que publicava, sobretot si naixia d’experiències més personals.

Vaig anar, doncs, transformant-me amb una persona diferent, o almenys això era el que creia. I vaig deixar d’angoixar-me tant davant la decepció, i d’esclatar de la forma que ho feia abans, o almenys procurava no fer-ho ni tant ni de la mateixa forma. Per tot plegat, podreu comprendre que el dia que tot això del mite del doble es va iniciar, es va produir novament a la meva vida un daltabaix que convertia tot de nou en un procés regressiu que feia que sortissin de dins meu les meves pors més atàviques i la meva part de personalitat més fosca, aquella que des de la meva separació havia volgut reparar de la millor manera possible per a no caure mai més en els mateixos errors.

Però ara… tornava a tenir el neguit de qui no controla la seva vida. I fins que no tingués una resposta al meu comentari estava convençut que no podria estar mai més tranquil. Que no tornaria a agafar les regnes de mi mateix.

I en l’espera, el comentari no apareixia. Però una nit… Una nit vaig tenir un somni.

I va ser tan terrorífic que em penso que va arrencar-me d’una urpada violentíssima una part de la meva cordura.