(cançó preciosa, la del Mayer… atura’l!: http://es.youtube.com/watch?v=Sdmk-UF5ffM )

 

Direcció: Sílvia Munt.

País: Espanya.

Any: 2008.

Durada: 90 min.

Gènere: Drama.

Intèrprets: Sílvia Munt (Viena), Ramon Madaula (Daniel), Laia Marull (Eva), Francesc Garrido (Ricardo), Mercè Llorens (Marta), Álvaro Cervantes (Lucas), Àlex Brendemühl (Rodolfo), María José Alfonso (mare de la Viena), Manuel Alexandre (Claudio).

Guió: Silvia Munt i Eva Baeza.

Producció executiva: Quique Camín.

Música: Eduardo Arbide.

Fotografia: David Omedes.

Muntatge: David Gallart.

Direcció artística: Xavier Millan.

Vestuari: María Gil.

 

La Sílvia Munt és directora de teatre, està casada amb el Madaula i no té fills propis. Li agrada el Garrido, que treballa a la seva obra, però no vol ser infidel. Estima el seu marit però no el suporta. No li agrada la seva vida. Està deprimida.

El Ramón Madaula és metge d’un geriàtric. Està casat amb la Munt i té un fill propi. No ho diu, però voldria anar-se’n al llit amb una altra. No suporta la seva dona però se l’estima. No li agrada la seva vida. Està deprimit. 

La Laia Marull treballa al geriàtric del Madaula, d’infermera. Té insomni i estima molt els seus malalts. Fa mots encreuats i fa cara de pal tota l’estona. Voldria fer alguna cosa, perquè no li agrada la seva vida. Està deprimida.

El Francesc Garrido treballa a la obra de teatre de la Munt. És mig alcohòlic, o va camí de ser-ho. No li agrada la seva companya de feina. Li agrada molt la Munt, la directora de teatre per la qui treballa. No li agrada la seva vida. Està deprimit.

 

I jo que un dissabte surto de casa. Vaig als Casablanca a veure la del Shyamalan però de camí topo amb els Alexandra. Em crida l’atenció perquè hi estan fent el DiBa. IV Digital Barcelona Film Festival. Trec el cap  i veig que en aquest marc hi projecten aquesta pel·lícula, encara que no sé si pertany al Festival. No m’hi capfico perquè em ve de gust veure-la i hi entro.

Quan surto, no reflexiono massa. No estic ni més ni menys deprimit que abans, ni m’agrada més ni menys la meva vida.

Perquè malgrat he vist una pel·lícula ben interpretada i amb una textura, la digital, que cada cop m’atrau més, també he topat amb el to més pretensiós que m’hagués pogut imaginar, un to irritant i més que pedant. I per postres, quan ha acabat la projecció i després dels crèdits, a la pantalla s’hi ha projectat el logo de Pioneer: hem vist una pel·lícula en DVD a una sala microscòpica. Això és nou, mai m’havia passat. Això del Pioneer, vull dir, la resta no és tanta novetat.

 

Ho sento, Munt. Però m’ha importat una merda el que acabo de veure.

 

Advertisements