(I’m not here… this isn’t happening? I tu què creus? Que està passant o no? http://es.youtube.com/watch?v=nZq_jeYsbTs&feature=related )

Eren milers. Totes al meu damunt, en rengleres perfectament coordinades. Totes desitjant menjar-se’m.

No sabia d’on havien sortit. I la meva desesperació era tan real com qualsevol certesa, no com cap malson. Només… només volia.. desaparèixer.

Dins el somni em rebel·lava perquè les petites mossegades de totes aquelles cuques vermelles infestaven la pell de tot el meu cos. Van començar per les extremitats, i ara es dirigien cap a les parts toves i desprotegides. Es dirigien als ulls. I mentre encara veia com s’apropaven, vaig començar a escoltar una veu. I era una veu coneguda. Era la meva veu. O això em semblava a mi.

“Torna-ho a comprovar.. ho recordes, Xfar? Recordes?”

Com se suposava que ho havia d’oblidar…

“Per què vols saber més? Tan orgullós, ets? Tan segur vols estar de la teva pròpia creació que ni tan sols et refies de tu mateix? Tan gelós de tot allò que t’envolta ets que no deixes de remenjar-te malgrat el dolor? Tantes vegades he volgut que aprenguessis el valor del que duies a dins, i tan poc que he aconseguit… No puc creure que ara com ara vulguis entrar en aquesta espiral sense retorn que et suposarà continuar buscant una veritat que no existeix, que has creat per a fer-te mal a tu mateix…”

La veu anava fent-se més agra, però potser era el regust de les cuques a la meva boca. O el fet de pensar en la pell morta que m’anaven arrencant. No n’estava segur. Potser les dues coses. Mai havia experimentat tant de dolor, mai de la vida.

“Això és una renaixença, Xfar. No ho oblidis”

I vaig despertar.

Tenia el cos ple de ferides. I l’habitació feia pudor de suor. De tancat. Sentia els veïns barallar-se. Escoltava el soroll del motor de l’aire condicionat del pesat del tercer quarta. Endevinava qualsevol moviment que ningú ni res pogués fer a metres de distància. Tot el meu cos estava tan alerta que gairebé no podia respirar.

A casa hi havia algú. N’estava segur. Hi havia algú.

“Aquí dins hi és. Ell. Ho sé. Hi és”

L’escoltava al menjador. Al lavabo. L’escoltava a la cuina. L’escoltava per tot arreu. L’escoltava dins meu.

I no volia escoltar-lo.