(coi, com m’agrada aquesta gent… : http://es.youtube.com/watch?v=kNUm0sxbjD0 )

 

Direcció  i guió: M. Night Shyamalan.

Països: USA i India.

Any: 2008.

Durada: 91 min.

Gènere: Drama, thriller.

Intèrprets: Mark Wahlberg (Elliot Moore), Zooey Deschanel (Alma Moore), John Leguizamo (Julian), Betty Buckley (Sra. Jones), Ashlyn Sanchez (Jess), Spencer Breslin (Josh), Frank Collison, Victoria Clark, Alan Ruck, Robert Bailey Jr. (Jared).

Producció: Sam Mercer, Barry Mendel i M. Night Shyamalan.

Música: James Newton Howard.

Fotografia: Tak Fujimoto.

Muntatge: Conrad Buff.

Disseny de producció: Jeannine Oppewall.

Vestuari: Betsy Heimann.

 

Mireu, jo puc arribar a ser el major fan del Shyamalan. Em semblan magnífiques The Sixth Sense, The Unbreakable i majestuosa The Village. Però aquest home està començant a donar símptomes d’esgotament preocupants a l’hora de plantejar les seves històries. I en el cas d’aquesta última, The happenning, m’ha tornat a col.locar el director en l’órbita que ja me’l va deixar la seva penúltima obra (Lady in the water): la de la decepció.

Sense allargar-me massa, us diré que la pel.lícula té un bon inici. Visualment impactant i tremendament efectiu se-n’s mostra una colla de gent al mig de la ciutat que s’atura de cop i comença a suicidar-se, sense motiu aparent. I les imatges es succeeixen una darrera l’altre amb una fantàstica narrativa visual i originalitat convertint el primer tram de la història en quelcom interessant i estranyament poètic –només cal recordar la pluja de cossos caient des de l’obra-, a més d’inquietant – com ara el plànol dels cotxes aturats amb la càmera enganxada a l’asfalt mostrant el suicidi massiu de tot aquell qui es troba en aquella situació-. 

El problema és el moment en que aquest impacte ha de desenvolupar-se. I això ho va fent molt bé fins a arribar a una última part del film on deixa d’interessar el que s’està mostrant i tot es va esvaint de la mateixa forma que es van oblidant, per desgràcia, les primeres i excel.lents imatges… El missatge del Shyamalan pot ser molt colpidor però la seva intenció queda desdibuixada per una mala gestió d’una història (i del seu desenllaç), i em penso que aquest cop tenia un bon inici per a un mal desenvolupament i un pitjor final, que sembla de pamflet de fireta. Juga, a més, amb un element que irrita perquè pertany a la història de la seva filmografia: com a espectadors de les seves pel.lícules sabem que els finals del Shyamalan són diferents, especials. I durant tota la cinta ens mostra elements (que no desvetllaré) que fan pensar que tot tindrà un determinat desenllaç molt característic de la seva obra. En aquest cas, però, la decepció també torna a ser majúscula; i el fet no és que hagi d’estar obligat a fer el de sempre, però el que fa és joc brut jugant amb l’espectador d’una forma mentidera i falsa. I molt em temo que per falta d’idees.

Un altre element que cada cop em convenç menys són els personatges de les seves històries, que en molts casos sembla que interpretin fatal els seus papers a causa d’uns diàlegs que semblen idiotes i brometes o actituts que separen l’espectador de la narració de la història. No acabo d’entendre la seva manera de dirigir els actors, i si no va amb compte aquests li acaben desgraciant encara més allò que vol explicar, un fet que ja passava a la seva anterior proposta i que aquí torna a reproduir-se de forma inevitable. Una verdadera pena, i més veient que a d’altres cintes havia aconseguit més que bones interpretacions per part dels seus actors…

Així i tot encara és capaç de crear, dins la mediocritat de les seves últimes pel.lícules, moments d’inquietud elevadíssims, i té la capacitat d’inquietar amb una posada en escena acurada i original. També s’atreveix a filmar moments preciosos –el plànol de la noia misrant-se el mòbil sonant, com atemorida- i d’una qualitat que no està a l’abast de qualsevol realitzador –el moviment del vent “perseguint” els actors és fantàstic, i aconsegueix crear una tensió subtil força ben resolta a la majoria dels casos-. En sap, de filmar, és indubtable. Però abans a més de saber filmar també rodava bones històries, i això ara com a espectador i amant del cinema ho trobo molt a faltar.

 

Un autor, doncs, que si no va en compte deixarà de ser interessant per repetitiu i per la seva desmesurada –penso- producció: potser vadria la pena que s’ho pensés més i trigués una mica més a fer les seves pel.lícules. No cal fer-ne una per any, Shyamalan, si el resultat és el que ens mostres últimament. I tot i que en saps força i has estat capaç de regalar-nos autèntiques meravelles, encara no ets el Woody Allen de la tensió. I potser ho series si escullissis millor les teves idees alhora de filmar-les. Vosté mateix.