(jejejeje http://es.youtube.com/watch?v=KxwqRVvQugg

http://es.youtube.com/watch?v=tWmHEF_PT8E&feature=related )

 

Direcció: Louis Leterrier.

Pais: USA.

Any: 2008.

Durada: 114 min.

Génere: Acció, ciència-ficció.

Interprets: Edward Norton (Bruce Banner), Liv Tyler (Dra. Elizabeth “Betty” Ross), Tim Roth (Emil Blonsky), Tim Blake Nelson (Samuel Sterns), Ty Burrell (Leonard), William Hurt (general Thaddeus “Thunderbolt” Ross).

Guió: Zak Penn; basada en els personatges de l’Stan Lee i el Jack Kirby.

Producció: Avi Arad, Gale Anne Hurd i Kevin Feige.

Música: Craig Armstrong.

Fotografia: Peter Menzies Jr.

Muntatge: John Wright, Rick Shaine i Vincent Tabaillon.

Disseny de producció: Kirk M. Petruccelli.

Vestuari: Denise Cronenberg.

 

Un gegant verd s’estira, salta, etziva cops de puny i el públic xiscla d’emoció, entre efecte digitalitzat i efecte digitalitzat!!!

O això és que que hauria de ser. No ho sé.

Darrera nostre, un pare i un fill xerren de ves a saber què. No m’importa pas massa perquè el que estic veient al meu davant tampoc exigeix massa de la meva atenció. En tot cas només dels meus ulls I timpans. I ell, el nano, sembla realment absent. Aliè a ell i segurament emprenyat per no ser el centre d’atenció, el Norton obre un PC amb un antivirus que du el seu nom, que omplena la pantalla; de fet, el seu nom, Edward Norton, ja havia aparegut abans fins I tot que aparegués el mateix títol de la pel.lícula, en començar… Si ruixèssin l’ego d’aquest noi amb els raigs verds que contaminen el protagonista i s’emprenyés no seria ni Masa ni Abominación, esdevindria quelcom molt pitjor

I al mateix temps però a la pantalla, la història d’un doctor que vol controlar una sobrecàrrega de raigs Gamma que el van deixar incapacitat per a l’experimentació de les emocions. El control mente/cuerpo en plan Karate Kid al Brasil , els primers tres quarts d’hora més o menys, són el millor d’una cinta avorrida al seu tram final que et condueix per camins que aparentment cerquen molt més que la simple confrontació última entre el que és bo i el que és dolent. Però no: l’engany és tan flagrant que quan acaba convertint-se en això encara tot et fa més ràbia i l’estafa es manifesta. I jo ara si que m’assemblo al Hulk, de la mala gaita que m’agafa quan em fan empassar sopars de duro. I vinga militars per tot arreu. I vinga els ianquis amb els seus supersoldados. I a la merda l’essència de tot plegat i del que els lectors de còmics consideren una gran història: no anem bé quan el que es transmet es fa pretensió i poca sinceritat…

El nen mira a son pare i a mi m’agradaria dir-li que no s’amoïni, que aquella cosa verda i grossa sense cap mena de carisma és gairebé tan mentidera com el realitzador de la cinta que acabem de veure, però em penso que malgrat tot ha passat una bona estona. Molt pesada en alguns moments, però plena d’explosions, lluminàries i làsers de colors.

I de fons, em queda la sensació que el personatge del Bruce Banner crida que el que té d’interessant el seu alter ego no és el que podria provocar un dels seus pets –la meva obssessió durant el 70 % de la durada de la pel.lícula- sinó el que va provar de explicar-nos, i força millor, l’Ang Lee en la seva versió de fa uns anys. Té raó el Norton quan es troba amb el Lou Ferrigno i li diu allò de “eres autèntico tío”: tot el que voldria ser ell a la cinta i no és, ara com ara.