(women and children first… this is really happening? http://es.youtube.com/watch?v=jJ9KYriPbU4 )

Primera:

Segona:

Tercera:

Quarta:

Cinquena:

Sisena:

Em sentia com si tingués deu anys. Atemorit. Les presències… aquelles presències que recordava com anaven i venien, de fora endins, de dins a fora… destorbant la meva percepció de les coses… cridant les meves orelles, percebent la meva olor de terror, pinçant l’últim del meus nervis… desitjant fer-me mal.

Vaig decidir que havia de dormir. Potser tot allò s’esvairia amb l’arribada de la llum del matí. Però em feia por un altre malson. Vaig fer-me una til·la. Vaig prendre’m un relaxant muscular. Després, un ansiolític. Finalment vaig anar al llit i vaig resar, per primer cop en molts anys, a un Déu en el que no creia com ho feia de petit amb l’esperança dels qui necessiten una fe que els mantindrà allunyats del dolor.

L’endemà revisaria totes les meves notes. Buscaria el meu doble on fos. Estava decidit a arribar fins el fons de tot plegat, i si la resolució d’aquella història passava per la meva pròpia destrucció, hi estava disposat. El que fos per no haver de sentir por un altre cop.

Com l’havia passat tota la meva vida. Sense saber el perquè.

Però amb la llum del dia no s’hi va presentar, la calma. I la llum que el sol filtrava travessant les cortines recremades de les finestres no duia més resposta que una amarga sensació interior que no m’abandonava des de feia ja masses dies, masses setmanes.

Una llum del dia enfosquida… amb la que només va aparèixer més dolor. I noves formes de pànic que ni jo mateix hagues estat capaç d’imaginar un temps enrere. Somni rere somni, pensament rere pensament, la sensació de vigilia es va anar apoderant del meu repós fins que anar a dormir va acabar significant romandre alerta. Veia ulls oberts, vermellosos, parpellejant un cop i un altre observant-me, i només la química aconseguia fer-me descansar. I pel damunt de tot la meva pròpia veu, parlant-me… en un estrany procés en el que pensava hi trobaria alguna resposta. La idea del doble… la simetria… ja no em feia tant de mal com al principi perquè era evident que m’estava consumint cada dia una mica més, i el meu esgotament em mastegava la poca lucidesa que encara em quedava.

I aleshores vaig decidir tornar a comprovar el meu bloc. No sé perquè aquell dia, no sé d’on vaig treure les forces. Però ho vaig fer.

“L’Xfar es va alçar. Feia pudor de malaltia. El pis en feia. Una malaltia que l’havia estat turmentant I que només va aconseguir vèncer aquell matí, i només per a encendre l’ordinador. Quan ho va fer va escriure la direcció del seu bloc. I mentre ho feia recordava la seva família. Recordava la seva ex parella. Recordava tots aquells que havia estimat alguna vegada, amb la por de qui no està segur de tornar-los a veure. Pensava en totes les errades que havia comés, en totes les injustícies de les que havia participat. Provava de no deixar-se cap detall i desitjava recordar tot el que li fos possible, per algun motiu que desconeixia.”

La pantalla es va engegar. I es va desplegar al seu davant la pàgina que més por li feia d’un temps ençà.