Erre que Erre Danza

 

Creació i interpretació: M. Ángeles Angulo, Mario G. Sáez, Teresa Navarrete i Ricardo Salas.

Direcció escènica i dramatúrgia: Antonio Calvo

Il.luminació: Carles Rigual

Imatge i grafisme: Kike Segurola

Música en directe: Miguel Aguilar, David Crespo i Roger Crespo

 

(una petita mostra…: http://es.youtube.com/watch?v=-n_TIGp-rNs

L’aire acondicionat del Nacional està massa fort i com la parella a qui espero no destaca per la seva puntualitat espero fora del recinte o agafaré una pulmonia. Aprofito per arrepenjar-me a l’escala i contemplar l’edifici, l’entorn que l’encercla i respirar les vacances que m’estan esperant en breu, després del tràmit de la conferència d’ética i cinema de dimarts i de la setmana de l’escola d’estiu.

Recordo que aquí vaig tenir la sort de viure un dels moments més preciosos dins un teatre que recordo, sinó el més preciós. Fou, com ara, un juny de fa uns 3 anys, que vaig contemplar bocabadat com un senyor anomenat Heiner Goebbels feia amb uns textos de l’Elias Canetti, una càmera de vídeo, uns instruments senzills i una escenografia minimalista un espectacle meravellós anomenat ‘Eraritjaritjaka’ (en llengua aborigen australiana “nostàlgia d’alguna cosa que s’ha perdut”) i em demostrava que un teatre també podia sotregar-me de la mateixa manera que ho fa el cinema o la lectura d’un bon llibre.  Aquest record d’un muntatge que mai més he vist ni he pogut recuperar en DVD (i això que l’he buscat amb ànsia) em fa somriure: tant de bo el que veurem avui estigui a un sol quart de la vàlua d’aquell espectacle. Amb això estaria més que satisfet.

Baixem. Ens sentem (per cert, ens toca a primera fila, i això m’angoixa una mica) i esperem. Veig una làmpara enmig de l’escenari i uns instruments al terra. No he volgut saber res ni llegir gairebé res del què veurem per no anar condicionat, i només tinc clar que és una espectacle de dansa. Apaguen els llums. I comença a haver moviment al damunt de l’escenari. 

M’agrada l’inici. Quatre persones, dos nois i dues noies, reposen al damunt d’una catifa il.luminada per una sola llum de salò de pis modernillo. Un noi s’apropa i se’ls mira. Gira amb parsimònia i torna enrere i s’apropa a la zona on hi ha els instruments i dos nois més, que engeguen un particular concert de música ambiental en directe i de molt bona qualitat. Em venen al cap les paraules del Mike de Twin Peaks : “y allí siempre hay música en el aire”. Somric perquè el que veig comença a motivar-me. 

I comença la dansa. Els ballarins s’entortolliguen i sembla que es busquen però sense trobar-se. No vull extreure una explicació del seus moviments perquè desvirtuaria el moment que estic vivint i prefereixo deixar-me portar. Observo que somriuen però no estan contents, com ninots sense vida moguts pels fils de les emocions, de les sensacions. I mentre duren aquestes sensacions tot va bé. Quan acaben, quan es troben, quan s’apropen per a fer de la seva trobada un cara a cara mirant-se als ulls deixen de somriure i els ninots ballarins sembla que només pateixen perquè no saben enfrontar el que es troben al seu davant, que és qui desitgen –o rebutgen-. El pols de l’instint és el motor d’uns moviments cada cop més enrevessats i perfectament sincronitzats i em sembla talment que veig uns animals seduint-se amb el seu ball infinit i en un entorn oníric on la música fa que puguis desconectar durant els 65 minuts que dura l’espectacle.

Moments preciosos, com els que protagonitzen els dos ninots ballarins a un banc, o els del ball d’un d’ells i una de les nines mentre “bateguen” les seves galtes convertint-se en el reflex de les seves intencions… I en general la proposta em satisfà força -malgrat en algun moment hi ha una certa reiteració de motius- i això m’alegra. És allò de que tot s’ho val quan el que es vol comunicar arriba d’alguna manera al receptor. I m’han arribat un vertader cúmul de sensacions veient aquests cossos embogits  transmeten i expressant-se amb el seu moviment.

En sortir, opinions de tots el colors. Escolto i aprenc, perquè en aquest camp (com a la majoria) no hi entenc massa, però tinc la impressió que com més veus més es perd el fet d’experimentar la novetat i gaudir d’un territori verge desconegut capaç de fer del teus minuts i les teves hores quelcom interessant, i això em preocupa. Potser el fet de veure tant de cinema esborra la capacitat per gaudir-ne completament en anar coneixent cada cop més els mecanismes del seu llenguatge… Potser per això la majoria de les crítiques que llegeixo d’aquest espectacle són dolentes.

Però tinc molt clar que avui he gaudit i que malgrat pugui ser per la meva poca experiència com a espectador d’aquest tipus de muntatge, és un fet a agrair a aquesta gent anomenada Erre que Erre. A partir d’ara els seguiré la pista.

Per cert: no ha estat a un quart d’aquella meravella del Goebbels, perquè hi ha coses incomparables. Però a nivell de sensacions, ha arribat una mica més lluny que a un sol quart. I no deixo d’escoltar la música del muntatge mentre caminem cap al cotxe, i al dia següent. Ni mentre escric això. Bona senyal.

 

Gràcies per la recomenació a qui ja sap.