(nosaltres i ells… tu i jo: http://es.youtube.com/watch?v=zlY-JlE5ZCo )

 

Estava imaginant, per un instant, com podríen haver estat les coses si enlloc de tu haguéssis estat jo. I nosaltres i ells ens miressin des de les seves butaques.

Imaginava, pensava, destriava les meves paraules quan l’ocasió d’enregistrar-les fou explícita i se’ns va permetre, durant un instant, que la nostra construcció de sorra i aire es mantingués. Però més enllà d’escollir i imaginar calia una altra cosa. I el que calia no va esdevenir més que un somni pensat un any i mig més tard, quan un primer de juliol m’il.luminava la cara. De foscor. 

Arribar i moldre. Com els homes. Com s’ensenya a fer. Com fa que aparegui l’orgull. Com n’és d’idiota, el resultat de la por quan com a excusa prens la convenció. Com n’és, d’imbècil, el pensament quan és brut de fantasia.

I riure era facil. Només calia mirar el reflex de la felicitat al vidre blau dels ulls que estimava. I plorar era fàcil. Només calia deixar de mirar-lo. I després, la caiguda. I el cop que destralava el moll dels meus ossos.

Un diumenge passejava i mirava les puntes dels meus peus. Aquell diumenge queia dins meu i arrossegava les hores. I vaig estirar amb violència el llençol que amagava la veritat. I el diumenge va tornar-se dilluns, dimarts, dimecres, geners, febrers, junys i primaveres, i els mesos, anys i dècades van començar a bufar el vaixell de paper en que s’havia convertit aquell camí.

Si enlloc de tu haguéssis estat jo, ara jo seria algú que no tindria més que un jo perdut buscant un tu amagat rere el vidre més revelador. I nosaltres i ells gaudiriem des de les nostras butacas.

 

A veure qui té collons d’arreglar-ho, ara.