Aquí en teniu el tràiler, d’aquesta raresa preciosa… : http://es.youtube.com/watch?v=hIrond1WJEA )

 

Direcció i guió: Manoel de Oliveira.

Països: Portugal, Francia i Itàlia.

Any: 2003.

Durada: 96 min.

Gènere: ¿? Digueu-m’ho vosaltres!

Intèrprets: Leonor Silveira (Rosa María), John Malkovich (Capità John Walesa), Catherine Deneuve (Delfina), Irene Papas (Helena), Stefania Sandrelli (Francesca), Luis Miguel Cintra (Actor portugués), Filipa Almeida (María Joana).

Producció: Paulo Branco.

Fotografia: Emmanuel Machuel.

Muntatge: Valérie Loiselux.

Disseny de producció: Zé Branco.

Vestuari: Isabel Branco.

Sovint quan penso en segons quins directors m’agafa mandra. Les seves pel.lícules no connecten amb mi, o jo no connecto amb les seves pel.lícules, no ho sé pas; per alguna cosa passa. Això és clar.

Però com és cinema em rebel.lo. i no em dòna la gana. I insisteixo com un corcó i recupero fins i tot aquelles pel.lícules que se’m van rebotar per algun motiu en el passat. Perquè és clar que alguna cosa de bo han de tenir, i el fet que jo no hagi estat capaç de veure-la no vol dir que no hi sigui; només vol dir que no n’he sabut prou, per veure-la.

Quan parlo del Manoel de Oliveira em passava exactament això. Recordo a Sitges, fa uns quants anys, que es passava una de les seves, O convento. I es va cometre l’errada de projectar-la a un Festival que en aquell moment era esquizofrènic i no se sabia cap a on volia tirar. Jo el dia anterior n’havia vista una que acabava mostrant una Verge Maria com si fos un globus en mans d’una nena, i durant tota la setmana havia estat clapant de manera immisericorde a les sessions de les 16 de la tarda a l’Auditori. Però com sortia gratis, en fi…

I és clar, de cop, i després d’una sèrie d’infàmies, projecten un Oliveira. I el cuerpo no estaba para esos trotes, la veritat. I a més em penso que la van passar amb els rotllos canviats. Si no ho recordo malament. I a l’endemà la gent, a la projecció de The Rocky Horror Picture Show xisclava “Esto es cine y no lo de Oliveira!!!” I a mi em va quedar aquesta frase clavada al cervell durant anys i panys.

Fa menys anys que tot això un paio que se suposava que era amic meu i que el temps va demostrar que era tot el contrari em va parlar d’una pel.lícula, i era de l’Oliveira. I jo, que era de tot i també molt taxatiu –i rancuniós- i no em caracteritzava per concedir segones oportunitats vaig pensar que no volia veure una altra cinta d’aquest realitzador. Però com m’agradava fer-me el xulo em vaig fer l’interessant i me la vaig quedar. Dues setmanes més tard jo clapava com un impresentable i la meva ex-parella se la mirava. I quan vaig despertar vaig veure una imatge: la del John Malcovich, congelada amb cara de sorpresa, i una mena d’alarma a tot volum. I vaig preguntar “Què tal el rotllo aquest”. I em va dir: “Molt bona, l’hauries de veure”. I em vaig fer el ronso i novament l’interessant.

Però com jo era un destroyer no vaig voler veure-la. Malgrat em tenia intrigat aquella expressió del Malkovich.

Uns 3 anys més tard recupero el DVD. M’assec sol al sofà de casa i poso Um filme falado. I començo a veure el viatge d’una mare i una filla per la costa mediterrània que se suposa que acabarà amb la trobada de totes dues amb el seu marit/pare a Bombai. La mare, professora de història, aprofita per explicar-li a la seva filla el neixement de totes les grans civilitzacions que van visitant i que van marcar la nostra cultura des dels fonaments. La filla gaudeix de tot el viatge amb la seva mare, i totes dues acaben gaudint també d’uns sopars plurilingües amb tres personatges femenins al iot que comanda un capità molt interessat a la seducció… o a ser extremandament amable.

M’agrada, aquesta pel.lícula. Potser és la seva parsimònia davant les explicacions de la mare a la seva filla, per la manca de pressa i l’observació pacient del pas del temps. No ho sé. Potser també pel seu final, tremendament inesperat i allunyat del to de tota la pel.lícula… Potser per la sensació de pau que vaig respirar veient-la, o potser per una escena preciosa que protagonitza un gos lligat a un bot amarrat a un port. No ho sé del tot. Però m’agrada. I força.

Esto es cine, y no lo de Oliveira”. Encara somric davant el record d’aquella expressió. Però ara la cosa no és així. Això de l’Oliveira és cinema. I del bo.