Enceto una secció que provarà de fer-vos arribar, cada dijous si m’és possible i en tinc la informació, tot el que estigui relacionat amb les estrenes de la setmana. Si funcionés la meva intenció seria anar fent una recerca cada cop més acurada de tot allò que us pogués fer saber de cada pel·lícula que s’estrenés i potser ho faria extensible a d’altres aspectes de l’actualitat cultural de la ciutat de Barcelona, en aquest cas. Evidentment, m’encantaria que algú que no fos de la ciutat ens apropés a d’altres fets que s’estrenessin a d’altres indrets, principalment relacionats amb el cinema però sense deixar d’esmentar res d’interès artístic, sigui l’àmbit que sigui. I sobretot si el que es projecta, presenta o s’exhibeix és de caràcter provisional.

Espero les vostres aportacions, a veure si entre tots plegats fem que els caps de setmana siguin encara més atractius.

 

Estrenes de l’11 de juliol

 

Les coses estan de la següents manera: estem a l’estiu i ara hi ha de tot, i en molts moments aquest “tot” no arriba als mínims de qualitat desitjables. Però com normalment no hauré vist res del que ara comentaré –és el cas- us explicaré el que s’exhibirà a partir d’avui a les sales i allò que per alguns motius em produeixi bones o males vibracions.

 

Comencem amb Kung Fu Panda. Nova pel·lícula de la Dreamworks que es capbussa dins aquell tipus de cinema per a tots els públics, sempre que els agradin cintes del tipus Madagascar, Toy Story, Ratatouille o Shrek –malgrat algunes de les anteriors no pertanyin a aquest estudi cinematogràfic sinó a Pixar, una companyia californiana fa poc absorbida per la Disney i que es dedica exclusivament al cinema d’animació-. Amb  Kung Fu Panda s’estrena una pel·lícula que sembla que feia anys esperava el seu torn per sortir a la llum i que a més a aconseguit bones crítiques, un fet que normalment assoleixen –en general- les cintes d’animació que es fan últimament i que conjuguen perfectament humor i diversió sense ser carregants ni excessivament infantils. No sé què tal resultarà, però el fet que un dels motius per fer-la aquest cop sigui el cinema d’arts marcials promet moments que com a mínim sembla que poden ser entretinguts. Ja veurem, de moment, jo passo.

 

Seguim amb Prométeme (Zavet) de l’Emir Kusturica, un realitzador especialista a endur-se premis dels festivals més prestigiosos, com ho demostren els rebuts per Recuerdas a Dolly Bell, a Venècia (millor pel·lícula/director novell), Papà està de viaje de negocios i Underground, ambdues Palma d’Or a Cannes o El sueño de Arizona a Berlín i Gato negro, gato blanco, novament a Venècia però aquest cop no com a director novell sinó amb el premi més prestigiós. Aquest cop el Kusturika fabrica una mena de conte fabulós que reflexiona sobre certs aspectes històrics, polítics i socials de l’antiga Iugoslàvia, i ho fa amb actors no professionals i el vigor i força que el caracteritzen les seves últimes produccions (algunes d’elles, no tant ben rebudes per la crítica ni pel públic). Sempre pot ser interessant una cinta d’aquest director, amb la qual cosa queda recomanada.

 

Continuem amb tres produccions espanyoles o on Espanya hi té alguna cosa a veure: Gente de mala calidad, una comèdia negre del Juan Cavestany (El asombroso mundo de Borjamari y Pocholobufff) que reflexiona sobre el que s’és quan s’arriba a certa edat i el que es volia ser i que sembla que es queda a mig gas, tot i comptar amb una colla d’actors de primera volada com la Maribel Verdú o l’Alberto San Juan.

L’altra seria Nevando Voy, un drama rodat en aproximadament un mes, de baix pressupost i que ja ha obtingut alguns premis en alguns Festivals com el del públic a Valladolid. Les dues directores, la Maitena Muruzábal i la Candela Figueira ens proposen a la seva primera realització una cinta que parla de l’arribada de dues noves treballadores a una fàbrica que té una secció que embala cadenes per la neu. Desbordada per la demanda, aquesta reclama el servei de més treballadors i una empresa temporal els hi proporciona  l’Àngela i la Karmentxu durant dues setmanes. Un film que sembla que parla de temes molt propers a la realitat del mon laboral i que sembla força estimulant si més no per escapar de la rutina del cinema d’estiu.

L’ultima d’aquestes tres comentades abans és Un novio para Yasmina, un film de la Irene Cardona que parla de relacions personals i reflexiona sobre la realitat de la immigració i la seva integració. Sembla que es mou en el terreny de la comèdia romàntica, de la mateixa manera que també sembla que no acaba de convèncer ni a un ni a l’altre aspecte. Jo de moment, també me l’estalvio.

 

Finalment, i com a traca final, parlaria de les dos produccions amb més números per a atraure el públic però d’una qualitat com a mínim dubtosa: Dos colgaos muy fumaos: fuga de Guantánamo i Postdata: Te quiero. La primera continua les psicodèliques i absurdes aventures del Harold i el Kumar que ja protagonitzaven a Dos colgaos muy fumaos, i que aquest cop acaben amb ells tancats a Guantánamo en ser confosos amb uns terroristes. Fantàstic. Mala pinta té, la cosa, encara que de ben segur més d’una riallada psicòtica se m’acabaria escapant amb aquesta immensa tonteria. No penso pas pagar per veure-la, però potser un dia i amb amics a casa si li faré un raconet, ja veurem com la posen.

I en relació a l’altra sí que directament la descarto perquè el que proposa em sembla d’una nyoyeria que no tinc cap ganes d’empassar-me, i sinó vosaltres mateixos: una parella perfecta se separa per la mort per malaltia del noi, que en saber de la seva imminent desaparició comença a escriure una sèrie de cartes que anirà rebent la seva vídua durant les setmanes immediatament posteriors a la seva desaparició. D’aquesta manera provarà de fer-la sentir millor i “acompanyar-la” el màxim de temps possible durant el dol. Mare meva… La parella protagonista són la Hillary Swank (què està fotent, aquesta noia amb la seva carrera???) i el Gerard Buttler (el de 300) i la veritat és que per molt bé que estigui realitzada i -potser fins i tot escrita- desprèn un tuf d’americanada de cap de setmana que ja no puc ni plantejar-me de veure-la. Si m’equivoco, sisplau que algú m’ho expliqui i m’empassaré el meu prejudici i les meves paraules. Però és que nens, el cinema està massa car com per jugar-se-la veient coses com aquesta…

 

Bé, no sé si m’en deixo alguna, però en tot cas destacaria això, aquesta setmana. Tant de bo sigui millor del que sembla i gaudiu d’allò que aneu a veure. Ja m’anireu comentant, si us ve de gust fer-ho.