Jejeje… quin gran moment…

El caprici de l’atzar (bé, o potser no tant) va fer que divendres passat conegués algú que surt per la televisió, allò que anomenem”una persona coneguda”. I malgrat diu que no té res a veure amb la gent famosa amb qui tracta gairebé a diari el què és molt cert és que caminar al seu costat és sinónim de mirades de reüll, comentaris en veu baixa i objectiu de crítiques estúpides per part d’aquells que s’hi creuen, pel simple fet d’haver aparegut a les seves vides a través de la pantalla de la tele, dels diaris o la ràdio.

No vull fer explícit el seu nom, aquí, perquè aquest serà el meu homenatge particular a algú que penso que mereix una petita mossegada d’anonimat que ara com ara no té a excepció de comptades vegades. I és que malgrat -com sabeu qui em llegiu- durant el Festival de Sitges m’he anat topant amb gent que també és el que s’anomenaria “famosa“, totes aquelles vegades no havia tingut la oportunitat de parlar-hi, de compartir una estona de conversa ni de riure de les animalades que com qualsevol altre hijo de vecino podien explicar-me. Aquest cop, doncs, això sí que s’ha produït. I la veritat és que ha estat fantàstic: no hi ha res tan allissonador per a qualsevol que comprovar en primera persona que el que pensaves de la gent pública, de tal o qual “personatge” té cara, ulls i un tros de cor de tamany considerable, sobretot tenint en compte les injustes i constants crítiques que estan acostumats a escoltar -almenys en aquest cas- i a les que aquesta persona procura no donar massa importància. Coses de l’estil d’estar sopant a un restaurant amb una espelma encesa  i que la taula del costat exigeixi al cambrer que se’ls hi encengui la seva, d’espelma, perquè “en la mesa de “tal” la vela está encendida“; i és clar, ells no poden ser menys. En fi…

El cap de setmana que vaig tenir la sort de compartir amb aquesta persona i algunes de les seves amistats hagués pogut ser complicat, per mi. Gens acostumat a tractar amb assumptes que tenen a veure amb aquesta gent “pública”, dins converses al voltant d’aquesta mateixa gent -de qui només tinc l’informació d’haver-los vist a la pantalla o als medis de comunicació- que són l’entorn que els envolten, podria haver-me fet sentir despenjat i força aïllat, allunyat de tot plegat. Però aquí vaig descobrir com ni teles, ni ràdios, ni diaris, ni res del que fa que tothom pugui opinar de qui no coneix amb la lleugeresa més injusta han fet que perdés ni un gram de la seva humanitat, i estigués constantment patint per com m’estava trobant. Conscient de la meva possible llunyania de les seves converses i de la meva manca de connexió amb tot allò de que parlaven mentre sopavem, a tot moment vaig sentir el suport d’algú que volia que estigués bé  i s’esforçava per donar a entendre que res ni ningú li havia erosionat la seva capacitat de ser agraït, i molt menys la seva imatge ni le seva feina públiques -que per cert, realitza de forma impecable-. En cap moment vaig veure la xuleria, la prepotència, l’estupidesa de qui alguns l’acusen i en canvi vaig veure algú amb qui val la pena passar una estona de la teva vida. I simplement perquè és una bona persona.

Tot això em va fer preguntar-me els resorts que fan que tots nosaltres opinem i prejutgem sempre allò que considerem que ens pertany encara que no sigui així. En el cas dels medis de comunicació, i em penso que sobretot al de la televisió, la impressió que fa és que tot el que hi apareix és susceptible de ser analitzat, criticat i destrossat per nosaltres simplement perquè esmorzem, dinem o sopem “amb ells”. I sembla que ens encanti descobrir com es mouen, dinen, sopen, es diverteixen o el que sigui que facin per exagerar allò que no és res més que el comportament que tindria qualsevol de nosaltres, però que semblen diferents en pertànyer a aquestes entitats “públiques“. I és tremendament injust, i ho és en tots els casos però sobretot quan resulta que són tot el contrari del que la gent es pensa. Com era el cas aquest cop. Un autèntica injustícia que he de dir que jo no crec que pogués portar-la amb la tranquilitat que vaig veure que la portava, encara que vull que sapigueu que amb la preocupació íntima de saber què havien dit a les seves esquenes. Normal: és, abans de res, persona que personatge, i com a tal no li agrada sentir-se despreciat ni maltractat encara que no conegui de res aquells qui el critiquen. Enlloc d’emprenyar-se dibuixa un somriure mentre em diu allò de “ho veus, el que hem d’aguantar? I a sobre no podem expressar la nostra desavinença perquè ens titllarien encara més de bordes…“. Quina putada no? I ho és perquè això no hauria de passar-li mai ni a ningú. I molt menys per fer la seva feina.

Quan una persona és encantadora ho és malgrat el que de vegades s’opini d’ella, i només vull agrair-li la seva constant preocupació i la seva el.legància alhora de transmetre’m aquesta preocupació. Coi, mai m’hagués pogut imaginar que algú podia superar amb aquesta marca “de record” tot un entorn que a qualsevol altre l’hagués convertit en una altra cosa, probablement avorrida i poc interessant. Felicitats, bona persona. Pertanys al que jo anomeno la gent maca, la que val la pena, i tant de bo a partir d’ara als que anomeno els meus amics. I no pel fet de ser famós, o conegut, o com collons se li digui, a això de què et reconeguin… sinó per ser com ets. I per cert, en saps un colló de cinema, no ho hagués dit pas! 

Perquè en el fons aquest és el problema, que no ho hagués dit mai perquè no et coneixia. I quan no es coneix es difícil poder jutjar. O no?