(Visca l’alegria, i la mare que la va matricular!: http://es.youtube.com/watch?v=ZHTI31XuQxk)

Tan indesitjable com la vida de qualsevol en la qual podria arribar a convertir-se, l’existència del Manel Comes de Parradelles va esdevenir particularíssima i neuròtica en l’estudi de l’avorriment. Passejava des de feia mesos dins un estat propi del més immòbil dels objectes i el discórrer normal de qualsevol ésser que respirés i transpirés va deixar de tenir la seva lògica al mateix moment en què ell ho va decidir, dins un estiu de xafogors insuportables.

Tot el seguit de successos remeten al Manual pràctic de la Deixadesa Personal que va decidir escriure per donar sentit a una vida de plena insatisfacció i rere la que es trobava des que el seu únic ésser estimat (el seu cactus) se’l va mirar i ell, al·lucinat per l’apatia, va sentir-lo parlar alt i fort i amb la veu del que a ell li va semblar el Constantino Romero doblant el Clint Eastwood: “Almenys treu-ne profit, de la teva incapacitat d’efectuar i produir actes de profit, no?“. I així va començar a posar-s’hi, pensant que volia escriure el seu procés de desnonament personal perquè en un futur immediat tothom pogués ser-ne partícip i si volia, i en el cas de voler a més fer-ho bé, seguir les mateixes passes que ell va seguir per arribar a un final de camí àmpliament satisfactori.

Va deixar, doncs, de fer totes aquelles activitats que el connectaven amb els actes normalment relacionats amb les persones de bé i de sentit comú, com per exemple anar al cinema, llegir, rentar-se i poc a poc fins i tot menjar. Només pensava per tenir ben clar com exposar el seu cas -lògic per a ell, estrambòtic per a la resta- de forma que prengués un sentit total i fins i tot estètic prou interessant com per ser pres amb la seriositat que allò mereixia. Volia parlar de la seva nova vida d’abúlia i immobilitat, i això no era qualsevol cosa.

Així que va decidir convertir-se en objecte de l’observació de sí mateix, i cada dia escrivia meticulosament, després d’una prèvia reflexió i maduració de l’experiència personal, totes aquelles passes seguides durant les últimes hores i que l’havien dut amb èxit a fer explícit aquell nou modus vivendi. I malgrat feia una pudor insuportable i havia perdut pes, cinc dies després d’iniciar la seva nova aventura vital es trobava molt més aprop de sí mateix del que mai havia arribat a sentir-se. Allò era el que sempre havia volgut: dedicar-se obssessivament a la seva persona sense cap mena de sentit aparent que no fos el de la pròpia necessitat, amb la idea que encara que s’esforcés molt, mai ningú l’acabaria d’entendre. I puc assegurar sense equivocar-me, com a narrador imparcial dels fets, que la seva recerca i exposició personal a través de la narrativa en primera persona li resultava tan adictiva com qualsevol substància us que pugueu imaginar: ni l’alcohol, amb el què havia lluitat gran part de la seva vida, ni el tabac, ni la cocaïna (que no havia aconseguit deixar de banda mai del tot) li havien proporcionat tal sensació de pau alhora de saber-se perdut dins un camí sense retorn que l’estava duent a una destrucció inevitable que, si més no, el feia sentir persona perquè sentia com mai ho havia fet abans. I la satisfacció que li proporcionava la seva narcisista producció literària el satisfeia prou com per obsessionar-se cada cop més i de formes absolutament neuròtiques i imprevisibles. Estava enganxat a la seva enumeració personal dels fets de la seva inapetència, descobrint a cada segon que avançava més i més sobre el seu caràcter, i ni deu mil psiquiatres podien haver arribat més lluny que ho estava fent aquella activitat desenfrenada.

Un mes i mig després que el Manel Comes de Parradelles iniciés el seu Manual pràctic de la Deixadesa Personal, el camí que pretenia dur-lo al més immens dels coneixements sobre sí mateix a qui ningú hauria tingut mai accés, un mes després que ell deixés de ser persona per esdevenir objecte d’estudi d’un malaltís cirurgià de l’apatia extrema, dues setmanes després de deixar de poder articular els braços i la ment per manca de forces, de vitamines i fins i tot de capacitat de moviment, va deixar de respirar. I després el cor va deixar de bategar. O a l’inrevés. El cas és que el Manel Comes de Parradelles va deixar de pertànyer al món dels vius.

Diuen els policies que el van trobar que l’apartament on vivia feia pudor de fems de rata morta i de descomposició, i que era pràcticament impossible poder respirar sense un mocador que els hi tapés els narius. També que el sofà on estava estirat el seu cos estava mossegat per tota mena d’insectes i larves que tractaven de cruspir-se -amb èxit- un cos ple de nafres i del color dels dits d’un fumador.

Però el que no diuen les cròniques policials és què va passar amb el Manual pràctic de la Deixadesa Personal, aquell llibre amb el que el Manel Comes de Parradelles va voler deixar el seu llegat a la humanitat.

Només se sap que el cap de la policia que el va trobar mort al seu apartament, va plorar primer la mort de la seva dona en estranyes circumstàncies. I que després, diuen que per la incapacitat de superar aquest fet, va acabar tan deprimit que se’l van trobar en circumstàncies similars a les del Manel Comes de Parradelles. I que el fill del policia, adolescent amb ganes de brega, va anar seguint les passes del llegat familiar i va acabar apareixent a casa d’un oncle que el va acollir de la mateixa forma, dos mesos abans que l’oncle no aconseguís apagar el llum de la seva habitació abans de caure desmaiat i després mort a l’habitació de casa seva, sota la desesperada mirada d’uns metges forenses que no entenien el què estava passant.

Però el que jo sí sé, és que el Manual pràctic de la Deixadesa Personal del Manel Comes de Parradelles mai va ser trobat. Ni mai es trobarà.