(atenció atenció! Nou descobriment musical via LastFM! The National! http://es.youtube.com/watch?v=nwcJgpv6S1c&feature=related )

 

 

Direcció: Andrew Adamson.
País: USA.
Any: 2008.
Durada: 140 min.
Gènere: Aventures, fantasia.
Intèrprets: Ben Barnes (el príncep Caspian), Georgie Henley (Lucy), Skandar Keynes (Edmund), William Moseley (Peter), Anna Popplewell (Susan), Peter Dinklage (Trumpkin), Pierfrancesco Favino (lord Glozelle), Sergio Castellitto (rey Miraz), Warwick Davis (Nikabrik), Damián Alcázar (lord Sopespian), Vincent Grass (Dr. Cornelius), Alicia Borrachero (reina Prunaprismia), Shane Rangi (Asterius).
Guió: Andrew Adamson, Christopher Markus i Stephen McFeely; basat en el llibre del C.S. Lewis.
Producció: Mark Johnson, Andrew Adamson i Philip Steuer.
Música: Harry Gregson-Williams.

Fotografia:
Karl Walter Lindenlaub.
Muntatge: Sim Evan-Jones.
Disseny de producció: Roger Ford.
Vestuari: Isis Mussenden.

 

L’ombra dels anells és allargada. I el desig de rememorar sempre les grans pel·lícules, també ho és. Sobretot quan un és un absolut admirador, com sabeu els que llegiu el que escric per aquí, del cinema fantàstic en general (i del ben parit en particular).

 

Una primera confessió: no he vist la primera part de les històries de Nàrnia. La que s’anomena El león, la bruja y el armario. La que prova de traslladar a la gran pantalla les primeres aventures d’aquell C.S. Lewis que tan fantàsticament va retratar el Richard Attenborough a Tierras de penumbra (Shadowlands) l’any 1993 (quin tros de pel·lícula, absolutament recomanable, i quin tros d’interpretació d’un altre sir, l’Anthony Hopkins). Aquella primera part amb lleons i bruixes, estrenada ara fa tres anys, venia precedida de diferents onades d’opinió que me la van desvirtuar prou com per m’agafés mandra de veure-la… que si al darrera de la seva producció hi havia part de les ideologies de l’ultradreta més reaccionària … que si era la resposta de baixa qualitat a la saga dels anells del Jackson… tot plegat, massa informació. I vaig passar, la veritat.

 

Segona confessió: què em va fer anar al cinema a veure aquesta segona part? Doncs la veritat, dues coses. Les crítiques que vaig decidir llegir perquè no pensava anar-la a veure, que eren força bones i destacaven una millora important a l’argument respecte a la seva predecessora van ser la primera de les dues. La segona, que m’avorria i no tenia cap intenció de pensar. I vaig creure que una cinta d’aquestes característiques m’allunyaria prou d’aquest fet com per a gaudir-la al màxim.

 

No hi ha tercera confessió, o potser seria que no vaig sortir massa perjudicat, de la meva visita al món de Nàrnia. Tot i que a nivell narratiu es tracta d’una història plana i que recull tots els tòpics que habiten des de sempre aquesta mena de cintes, i que els llocs comuns que revisa són tant coneguts i poc arriscats que de vegades fan venir ganes d’apretar a córrer, és força distreta. No el suficient com perquè em plantegi veure la primera part, però sí prou com perquè el fet de pagar 7 euros per veure-la no fos prou com per que em penedís, encara que amb aquest preu puc dir que ara com ara no és fàcil no penedir-se, de fer qualsevol cosa, malgrat el que fas sigui anar al cinema.

 

La història retorna els personatges del “món real” a Nàrnia, un temps després de la seva primera aventura. Però el temps que ha passat al món Narnià és de 1300 anys, i en aquest període els Telmarins han conquerit aquell món màgic i expulsat a tots els Narnians. L’odi entre uns i altres ha condemnat el seu món a ser un món sense màgia i sota la forta direcció del rei Miraz, tiet del príncep Caspian, i què és l’hereder legítim al tro d’aquell món. Aquest rei persegueix al seu nebot per matar-lo i així poder ser succeït pel seu fill, que acaba de néixer. I en el marc de la conspiració es demana de nou la presència dels quatre reis del passat, que és el títol que van obtenir els personatges principals de la història després de la seva primera incursió a aquelles terres encisadores. Com veieu, una barreja d’anells i sagues argumentals amb una mica de tragèdia. Res massa nou.

 

Però al final la visita al cinema no és del tot insatisfactòria. La narració dels fets és convencional i no provoca res de nou a l’espectador, però no desentona de moltes d’altres que ha utilitzat el gènere. És molt superior a productes com The golden compass i prou “adulta” –que no arriscada, que no ho és gens- com per gaudir-ne pares, fills i esperits sants. No molesta ni incòrdia i malgrat mataries alguns personatges secundaris la cosa va força bé durant tot un metratge al que, això sí, li caldria una tisorada i sobretot a l’inici i desenvolupament. No al final, i de fet la cosa va in crescendo i el nivell puja fins a una escena a dues bandes (lluita entre el Peter i el rei – recerca del lleó) força decent i prou emotiva com per mantenir l’interés fins l’últim moment. Una altra cosa són certes referències a episodis bíblics (claríssim a l’escena del riu) o determinats aspectes del missatge de la cinta (força conservadors), però en tot cas no acaba de deslluir una cinta que no aporta massa res però si distreu i fa passar una bona estona. Buida, però entretinguda.

 

I és que repeteixo, fer una saga com la dels anells no ho pot fer tothom. I tampoc cal forçar les coses: només ho comento perquè això té pinta de més entregues, i la pregunta seria “calen?”. Ja veurem.