Direcció: José Padilha. 

País: Brasil.

Any: 2007.

Duració: 115 min.

GènereDrama, thriller.

Intèrprets: Wagner Moura (capità Nascimento), André Ramiro (André Matias), Caio Junqueira (Neto), Milhem Cortaz (capità Fábio), Fernanda Machado (Maria), Maria Ribeiro (Rosane), Paulo Vilela (Edu), Fernanda de Freitas (Roberta), André Mauro (Rodrigues), Fábio Lago (Baiano).

Guió: José Padilha, Rodrigo Pimentel i Bráulio Mantovani.

Producció: Marcos Prado i José Padilha.

MúsicaPedro Bromfman.

Fotografia: Lula Carvalho.

Muntatge: Daniel Rezende.

Disseny de producció: Tulé Peake.

Vestuari: Cláudia Kopke.

 

El judici que s’extreu de l’explicació del Padilha a la seva Tropa de élite explica com el millor policia és aquell més deshumanitzat, i el que s’enfronta a la deliqüència de les favel.les amb les mateixes armes i formes que els delinqüents amb els qui combat. O el què és el mateix, violència versus violència. I durant tot el metratge es carrega tot el discurs al voltant de tot el que siguin sol.lucions alternatives perquè només engeguen nous problemes i no encaren el problema de manera ni adequada ni pràctica, dins un sistema absolutament corromput i oblidat de la ma de tothom. Un sistema creat pels qui hi viuen -i hi sobreviuen- i que el realitzador no s’està de descriure amb les maneres més crues. I aquí s’ha titllat la cinta i el seu responsable de feixistes quan en realitat mostra la perversió de tot plegat de manera que més aviat produeix el rebuig a l’espectador, i no la simpatia. I això funciona amb només una esquerda:  el senyor Padilha ha escollit un narrador ben difícil per a la seva pel.lícula, i això  conté una certa trampa. Perquè a mi no m’importa si el Nascimento té problemes a casa, amb la dona i el fill o la tieta; si està estressat o si vol buscar un dels nanos als qui ha condemnat amb les seves maneres a una mort segura; simplement em fa fàstic el seu discurs i se’m reboten les seves maneres. Perquè tot el que explica al filme el Padilha fa fàstic i em provoca rebuig. Per què se l’ha volgut tractar amb més simpatia que qualsevol dels paios a qui els hi fot un tret entre cella i cella? I no voy de Madre Teresa, però no entenc la deferència, a no sé que el fet de dotar un personatge com a aquest de la veu cantant requerís un cert contrapunt d’humanitat que el justifiqués en certa manera… o que justifiqués que l’espectador el suportés impàvid sense aixecar-se del seu seient de pura mala hòstia. Imagino la mateixa pel.licula sense tota la història familiar d’aquest capità-Rambo i n’esdevé un film molt més terrible però també -crec- molt més interessant; però em penso que també massa arriscat. Doncs senyor Padilha, em penso que gran part de la polèmica ha vingut per aquí… o no s’ha situat un pèl més del bàndol del narrador amb aquesta mirada més íntima? Si hagués estat més documentalista ens trobariem de ben segur davant una de les millors cintes de l’any. I de fet em penso que ja ens hi trobem…

Una radiografia de la situació a les zones més dures d’un Rio De Janeiro terrible, garebé infernal, que a tots nosaltres ens sembla de ciència ficció. I no se’ns estalvia la dosi de violència ni tan sols en la mirada nerviosa del seu director, que ens fot un xutasso en vena de tot allò que té ganes d’explicar-nos gairebé per força, quasi ens tortura. I per collons que ho explica: el ritme i el muntatge remeten a alguns dels millors narradors cinematogràfics que recordo, com els senyors Scorsese o el mateix Fernando Meirelles de Ciudad de Dios.

Una cinta que comença fosca i acaba fosquíssima malgrat que l’última imatge que resta grabada als ulls dels espectadors és lluminosa com mirar directament un llum artificial… un homenatge al dispar que li endilga el Sean Penn al Tim RobbinsMystic River i que serveix de transició a la gairebé escena final de la pel.lícula de l’Eastwood? No ho sé, si va ser la seva referència. En tot cas aquí no hi ha transició, i rere la lluminària hi ha una bona bufetada. I després els crèdits i el cul enganxat al seient, provant de mastegar i empassar el que s’acaba de veure.

Ritme, doncs, nerviós que ens presenta un realitzador d’estómac que serà dels realment bons si s’abandona a la seva necessitat de fer-se fort amb la narració i deixa més de banda els convencionalismes del cinema americà en el que se’ns dubte s’inspira – i a la mateixa producció dels germans Weinstein em remeto-. Retrat de vegades un punt efectiste però punyent amb un problema: el que explica és tan greu que resta la impressió un cop acabada la pel.lícula que cap història podrà fer-li justícia, perquè aquesta realitat que prova de descriure té masses cares i és massa complexe com per ventilar-la en dues hores i el seguiment d’un sol personatge i el seu entorn més immediat. Però una gran pel.lícula, se’ns dubte.