(Lararalalala! http://es.youtube.com/watch?v=5MltrnVOG2s )

El captaire es mirava els caminants mentre es mossegava les ungles. Dispers, mantenia el cap ben alt a la recerca de les mirades més compassives per rebutjar-les. Va aclucar els ulls. I va topar amb l’home número 1.

L’home número 1 caminava inquiet i va escoltar la mirada del captaire. En sentir com li castigava, va abaixar el cap i va asseure’s al seu costat.

Sense parlar , el captaire va alçar-se i va deixar que l’home número 1 estirés la ma. Va caminar nerviós cap a l’home número 2.

L’home número 2 va comprovar la seva cartera i ve treure una quantitat determinada de diners, amb la que va pensar que podia comprar la confiança d’aquell que s’acostava; perquè sabia que fóra perillós no aconseguir-ho. Quan van ser cara a cara va voler entregar el feix de bitllets al captaire, però aquest va mirar l’home número 1, que continuava assegut a terra al seu lloc. L’home número 2 va riure. El captaire va abaixar el cap i va treure del seu abric una nova realitat.

Dins d’ella, l’home número 1 i l’home número 2 descansaven els seus peus al damunt de les fosques intencions d’un captaire que era ric i feia ferum de colònia cara.

Quan el captaire va obrir els ulls, va veure dos homes. L’1 i el 2. I abans que l’apallisséssin va decidir tornar a aclucar els ulls i deixar que l’atzar guiés aquell episodi de la seva vida.

Plovia i el món era un lloc deliciós quan una dotzena de cops li xisclaven ben fort que seguia viu.