Ara fa gairebé un any vaig començar, per necessitat, a escriure. Tornava d’on ja he explicat per la carretera que ja he esmentat moltes vegades i fet un absolut manyoc d’emocions descontrolades, i encara sense haver paït del tot una separació dolorosa -i l’enfoc d’una nova vida- em va venir al cap la frase “Lugares por los que transito“, envoltat  dels cotxes que m’enlluernaven amb els seus llums vermells i blancs. Gairebé vaig voler volar per arribar a casa el més aviat possible i encetar aquest blog, que ara em sembla estúpid i que ha perdut del tot el seu sentit primer.

Primer vaig penjar coses més  o menys personals; després, algunes sobre cinema, allò que més m’agrada. Però sempre des de la necessitat d’expressar-me, de deixar anar totes aquelles angúnies que de vegades es ficaven dins meu i no em permetien gaudir del tot de tot allò que m’envolta. I funcionava, i força que ho feia. I que jo sàpiga gairebé ningú em llegia. Fins que un dia algú va llegir quelcom que li va agradar prou com per a parlar del meu escrit al seu blog i aleshores tot va fer un gir inesperat que ho va canviar tot. Vaig començar a rebre mails de gent que em felicitava i comentaris de persones a qui no sabia què coi contestar. No sé per quins sets sous la gent va començar a prendre’s seriosament el que deia de les pel.lícules que veia i jo vaig començar a pensar que era obligatori que cada cop que anava al cinema havia de parlar del que havia vist, perquè hi havia gent que esperava que en digues alguna cosa. I el fet era que més d’un cop i de dos vaig rebre algun mail que em demanava els perquès de les meves “absències” a l’hora de comentar certes cintes que s’havien estrenat, i això no va fer més que posar-me nerviós i sotmetre’m a una pressió per publicar sense excepció. I ho feia encantat, aparentment, fins que tot això que he explicat -i algunes persones- em van començar a esgotar i vaig acabar esclatant.

El blog ja no era blog, era qualsevol cosa menys això. Els blogs que llegia van començar a mostrar certs punts que no m’agradaven, i jo mateix vaig començar a fer i escriure coses que tampoc em feien el pes. Tot semblava que era una mirar-se al malic i comprovar cada dia si les visites estaven bé o aquella setmana havien estat fluixes. Vaig arribar algun dia a puntes de moltíssimes visites i no entenia res, perquè tot allò no tenia el sentit que jo li vaig donar al principi. I ja no tenia cap gràcia. I el mateix per a la resta: quan llegia textos d’altres persones -amb l’excepció d’un parell de casos- veia que tot plegat sorgia per fets que no tenien a veure amb la necessitat tant com amb d’altres aspectes que no penso que tingui cap dret a valorar ni jutjar, però que és clar que no m’agraden. I jo de la mateixa manera estava cometent les mateixes errades.

Per un fet personal d’aquest mes de juliol que ara no ve al cas vaig entrar dins una dinàmica una mica fosca i poc positiva, i aquest mateix fet em va replantejar moltes coses. I una d’elles és aquest blog que ara tanco (deixo). Potser de tant en tant publiqui alguna cosa (no ho sé pas, ara no en tinc cap ganes), perquè vull continuar escrivint coses -i ho faré, a d’altres llocs i sota d’altres títols- però ho tornaré a abandonar si deixo de sentir la necessitat que em va impulsar al principi. Si passa això plegaré, i si torna a passar prou vegades deixaré d’escriure perquè aleshores res tindrà el sentit que jo volia que tingués. De la mateixa manera que si torno a sentir la necessitat de fer coses aquí segur que tornaré a fer-ne, perquè tornaré a necessitar fer-ho. Per mi mateix.

D’aquest 10 mesos d’experiència n’extrec algunes coses que m’han agradat, i que no vull deixar de comentar. La primera, que em sento força content d’haver superat les meves pors a ensenyar el que escrivia. La segona, que s’ha d’anar amb compte amb els egos. Una tercera, que m’ha dut a conèixer millor un vertader artista, el David, amb qui espero que algun dia que superi els meus terrors puguem fer alguna cosa interessant, i em sembla que així serà. La quarta, que he pres una decisió respecte a la meva vida que hauria d’haver pres fa molts anys i que espero que sigui la meva salvació personal i la cinquena que hi ha gent que escriu molt bé i no s’ho creu, i a l’inrevés. El problema és que els primers s’ho haurien de començar a creure i dels segons prefereixo no dir-ne res.

Alguns d’aquests fets que explico aquí m’han amargat l’existència, també. Probablement per culpa meva i per deixar-me envair per la sensació de responsabilitat, o per donar resposta a coses que ni tant sols tenia ganes de donar per pura obligació, quan el que volia era callar i descartar. Però encara no en sé prou, de fer això, i de debó que penso ficar-m’hi de ple per aprendre a ser més egoista, o almenys igual d’egoista que sóc a d’altres aspectes de la meva vida. Sense deixar de ser coherent, però tan egoista com sigui necessari per a ser feliç i sense fer mal a ningú.

En fi, que prendre pel cul, cirerer. Que continuo -ja ho estic fent- però no aquí. Que espero de debó que la gent que val la pena continuï endavant perquè probablement els continuaré llegint (sobretot en el cas del Jordi i El Sr.1) i que també espero -i estic segur- que ens trobarem algun dia voltant per aquesta gran xarxa, que gairebé sempre és més que interessant. Gairebé sempre. I que en definitiva, la gran cagada la vaig fer jo fent massa cas de coses que no tenen cap importància.

A qui vulgui fer-ho, ens llegim. A qui no, serà possiblement perquè era el que havia de passar.