Imaginar, imaginar, imaginar… el Nexus es perdia dins tanta imaginació, dins tanta ineficàcia cosmogónica.

Estava a punt d’emprendre el viatge anual cap a la seva pròpia història, gairebé galàctica, que el duria cap al descans de la seva química i la llibertat del dolor escampat pel seu interior més poc polit. Es veia conduint entre llums vermells i la foscor ininteligible d’allò que més por podia produir-li, la reentrada al meravellós món de la decepció.

La distància i les corbes. La música. I les romàntiques ganes d’estimbar-se contra el mur de la mort més dolça. El crits del Llop, la conversa dels amics, l’olor de l’il.lusió. De l’ilús que se sap a milers d’anys llum del somni que sempre va desitjar.
Au, Nexus, que comença Sitges. Prepara el terreny i obre bé els ulls: el miratge només dura 10 dies.
I cal aprofitar-los.