Sensacions…. bufff com m’agrada que esclatin…

 

Ja estem, com sempre. Au! Ja ha començat el xou i la mare que ens va matricular! Ha engegat el projecte anual de compromís per fer-me feliç d’entre tots els projectes que es fan i es desfàn, I venga! Vámonos de nuevo amb els cerimonials i les corbates, i els frikis disfressats de persones que durant una setmana viuen la festa de la sintonia amb l’espai exterior, els monstres de sèrie B (o Z) i els assassins en série. I jo allà enmig, entre els uns i els altres procurant encara definir el meu paper entre tota la moguda.

Molt ben acompanyat i amb mal de gola arribo al Sitges més buit dels últims anys, i també al més edificat. Els voltants de l’Auditori estan massacrats de tant ciment i costa de percebre l’olor de mar que abans s’ensumava a banda i banda dels carrers més poc transitats. El deliri del Festival de fa 17 anys que vaig viure per primer cop ha anat desapareixent per donar pas a d’altres deliris, ni pitjors ni millors, depenent de l’estat d’ànim del consumidor. I la veritat és que quan m’apropo durant el mes d’octubre aa aquesta vila costanera se’m fa difícil estar de mala gaita, i per tant la meva objectivitat pot posar-se molt en dubte.

Provaré, però, de definir el que dic amb la distància prudencial de qui se sap tan aprop d’allò que observa que sap que no serà fàcil dir més veritat que la pròpia. I del primer dia començaré dient allò de “nada nuevo bajo el sol”. La bona notícia seria que la cerimónia no ha estat tant pedant, avorrida i llarga com en d’altres vegades. I això sempre cal agrair-ho.

La Brunet ja no hi és. Trobarem a faltar les seves respostes directes a un públic ansiós i de vegades ultra. Però l’Auditori espetega com sempre i una música horrorosa que es repeteix a intervals de 2 minuts i ens destrossa les oides ens ho confirma de forma radical. La pantalla, majestuosa, convida any rere any a gaudir de l’espectacle que hi projectarà sigui quina sigui la seva qualitat, i em trobo (ens trobem) davant la millor sala de cinema que mai he trepitjat. Tot això no és nou, i molt que ho agraeixo.

I aleshores la desfilada de corbates i corbatons,  dels personatges estrambótics que han estat convidats per somriure mentre donen la ma a les cares conegudes, i suposo que els que tenen entrada perquè hi posen la pasta i sense ells el merder no rutllaria. No ho sé. Però any rere any veig butaques buides i aquest any encara més que l’any passat. I és trist començar així un Festival que sé que té molts, moltíssims seguidors, que entrarien si posessin les entrades dels qui no assisteixen -gratuitament- a la venda. Què hi farem!

Uns homenatges: primer al Paul Newman, projectat en Cinemascope davant un públic entregat, torna a la vida en el passi entretallat de parts d’algunes de les seves pel.lícules. El segon a un Stanley Kubrick que va crear la pel.lícula que aquest any és el motiu del Festival, el 2001. I després del videoclip de rigor de lo mejor de lo que veremos estos días i un curt basat en un conte del Cortàzar arrenca l’últim Alexandre Aja: Mirrors. Moltes ganes i, per tant, molta decepció. Com explicaré en el proper article sobre la pel.lícula. 

En definitiva: sóc feliç. Sóc feliç perquè estic al poble que més alegries m´ha donat per centímetre quadrat des de fa molts anys. Feliç perquè sempre sento que és dissabte durant el Festival. Feliç perquè durant 10 dies el temps i les preocupacions sembla que s’aturin (rectifico: s’aturen) i feliç de comprovar que passi el temps que passi, jo continuo essent la mateixa criatura que ara fa uns quants anys va trepitjar per primer cop El Retiro per veure Akira en anglès i sense subtítols, i va sortir demanant que allò no s’acabés mai. Que allò era el que volia sentir sempre. Que allò era tot el que necessitava per fer que la seva vida fos collonuda.

I on són les cares conegudes que esmentava adalt? 

Doncs mira, sabeu què? Que preferixo no esmentar-les. Amb el pas del temps, fins i tot els desgraciats m’estampen un somriure a la cara. Sobretot quan Sitges és testimoni dels desafortunats reeencontres.

Nens, això acaba de començar. Visca la mare que va parir el Festival!

 

(demà Transsiberian i Crows Zero)