Director: Alexandre Aja

Productors: Alexandra Milchan, Marc Sternberg, Gregory Levasseur

Productors executius: Marc S. Fischer, Kiefer Sutherland, Andrew Hong

Guió: Alexandre Aja, Gregory Levasseur, basat en la pel·lícula Into the Mirror de Kim Sung-ho

Fotografia: Maxime Alexandre

Muntatge: Baxter

Música: Javier Navarrete

Disseny de producció: Joseph Nemec III

Direcció artística: Steve Bream

So: Albert Bailey

Efectes especials de maquillatge: Gregory Nicotero, Howard Berger

Efectes visuals (supervisió): David Fogg, Jamison Scott Goei

Vestuari: Ellen Mirojnick, Michael Dennison

Intèrprets: Kiefer Sutherland, Paula Patton, Amy Smart, Mary Beth Peil, Cameron Boyce

(USA/Romania, 2008)

 (tràiler)

Malament quan enmig d’una pel.lícula que m’ha de fer passar por, que m’ha d’inquietar, esclato de riure sense poder aturar-me. Malament quan començo a pensar coses estranyes durant el metratge, i mesuro més les posibles errades de guió que el deixar-me endur per la història. I pitjor si quan acaba la sensació és aquella de “i a mi què?”.  Perquè no és això el que jo anava buscant.

Jo cercava l’Aja de Haute Tension, aquella bufetada que ens va obrir els ulls de bat a bat ara fa uns anys al Festival, o el realitzador d’un dels remakes més tremendos que recordo, el de The Hills Have Eyes. No el que va produir i guionitzar un espant com Parking 2, que és el que per desgràcia m’he trobat aquesta nit a la inauguració del Festival de Sitges 2008.

El millor de la nova pel.líucla d’aquest director d’origen francès són, se’ns dubte, els seus títols de crèdit. Un fet que últimament es produeix a moltes pel.lícules i que és preocupant donat que produeixien més i millor en 2 minuts que la resta en 120. I també prodíem dir que certs moments passadets de voltes no estan malament, però és clar, això i prou? Poca cosa, em penso, pel preu de l’entrada…

Malgrat tot, l’estona m’ha passat volant. Perquè des de sempre que m’han agradat aquestes pel.líucles, mireu si cal fer poc per posar-me content. Fins i tot quan la història és tòpica, típica i perd el sentit al minut 3 del seu desenvolupament (quantes heu vist de terror en la que el protagonista passi de no entendre res a ser considerat un sonat i després a ser l’heroi de la funció? Jo unes 2000…) pot arribar a fer-m’ho passar bé. I aquí les animaladas que li passen al Sutherland (passadet de rosca, el nano, i repetint “fuck” com si no sabés que existiesen més insults i expressions de maledicció) són la repetició de la repetició d’una altra repetició tan descarada que ja no sabria ni quina anomenar com a referència més inmediata… I és clar, aleshores no és fácil clavar-me un ensurt, la veritat… i és quan les preguntes absurdes em comencen a venir el cap, les que anomenava abans. Com per exemple: “com pot arribar a rajar tanta aigua de dues aixetes obertes?” o “com és possible que hi hagi tants miralls a una casa?”. I això no ajuda a concentrar-se, oi?

Molt decebut per la història, certament fluixeta i mal resolta, esperava molt més d’un remake d’una cinta coreana fluixeta però competent del 2003 (Into the mirror, King-Seong Ho); amb Mirrors se’ns mostra com un director interessant pot perdre pistonada i fins i tot la seva personalitat quan s’enfronta a productes guiats per mans i productors que no volen arriscar-se. I és que a l’última producció d’aquest creador  no funciona gairebé res del que ell feia funcionar a les seves anteriors realitzacions: ni suspens, ni escenes gore, ni ritme… Tampoc hi ha cap risc i és toba, i es mou a un terreny que no s’acaba d’entendre que l’hagi dirigida qui l’ha dirigida. De veritat l’ha dirigida???

En fi, que ja ho sabeu. Mucho ruido y pocas nueces, que diuen. Malgrat tot, us diria que cal ser piatós, fins i tot amb aquelles cintes que s’han produit amb milions de dòlars que es podrien haver convertit en 10 pel.lícules diferents i el doble d’interessants, i dirigides pel mateix paio. Cal saber perdonar, perquè el cinema i el món del cinema està ple d’exemples de petits fracassos i decepcions que són el preludi de noves grans produccions. I aquest Alexandre Aja tornarà a fer de les seves, això de ben segur.