El dia comença amb una excursió i una picor a la gola fent de guàrdia civil. El cos com esgotat i la sensació que res ni ningú aturarà allò que és inevitable: la terrible sensació d’estar a l’empar d’un inoportú refredat.

Agafo les costes amb el cotxe com qui s’agafa a la seva última oportunitat i mentre circulo canto cançons estúpides que em passen pel cap. En les seves lletres m’adono que hi repasso el dia i somric davant la inexcusable font d’animalades que brollen de la meva podrida imaginació. Més que somriure esclato de riure i prego perquè cap conductor em prengui per un boig massa estona de la necessària. Durant les 101 tot s’oblida i la sensació del vol sense gravetat, de patir l’atac de la violència de la fantasia es fa explícita. És el segon dia, i fixa’t tu com sóc de pesimista que penso que en queden 8 i no que només n’ha passat un. Com m’agrada anticipar angúnies… incorregible.

 

Arribo i avui m’esperen. Només he trigat 15 minuts en trobar lloc per aparcar, i em trobo realment malament quan ensumo l’aire fred de Sitges. Truco i em trobo amb la nena i el Nat i junts enfilem una cua indecent que ens durà a la nostra primera pel.lícula del dia: Transsiberian. Repasso els qui estan al davant i al darrera nostra cercant cares conegudes d’altres edicions i com sempre hi veig la mateixa gent. No sé com es diuen, què fan ni a què cony es dediquen, però tots estan aquí a mateixa setmana d’octubre per dur a terme el mateix ritual. Vaig a buscar un tallat calent que m’adormi les punxades del coll i veig la gorra del Figueres al davant de l’Auditori: bona gent, aquest paio. I en sap sense fer-ne sang, com caldria que fos sempre. Empasso el cafetó i torno al meu lloc. Miro al voltant. Gaudeixo: no necessito gaire més per ser feliç.

 

Entrem i ens hem de separar: està ple de gom a gom. I entre la gent s’hi colen uns quants personatges peculiars: un paio alt a qui anomenen Brad Anderson, un noi amb barba que  feia el cabró a un orfelinat a una cinta fabulosa del Benicio del Toro, i sobretot, veig al tonto, el Buddy de Cheers. S’asseuen i abans de que siguin presentats i montin el xou entre ells i el traductor donen una Maria d’honor a un productor que ens va fer somiar i tenir malsons. Diu que a la sala hi ha un tal Paül Naschy.La gent es torna boja. Això continua essent el festival dels frikis. I m’encanta, què voleu que us digui.

 

Quan acaba la pel.lícula sopo un petit entrepà i em quedo sol. Com la cinta d’abans a començar una hora més tard, la següent, Crows Zero, també. I així anem. Surt a l’escenari un passat de voltes que ens explica a crits la seva passió pel Miike. M’esgoten aquestes mostres falses d’admiració i que són pura publicitat encoberta. M’esgoten però no tant com la pel.lícula, amb la que reconec caure un parell d’instants als braços d’una son profunda. Malgrat els crits i les bufes, és clar…

 

Una Transsiberian molt ben rodada –però un pèl fallida- i una Crows Zero tan estúpida com avorrida em passen factura però l’encostipat sembla que ha abaixat la guàrdia i marxo de farreta… Ara són les 4:28 del matí, i acabo aquesta segona crònica de la meva particular setmana meravellosa…

Demà més, molt més.. i quan pugui els comentaris de les pelis.

 

(demà Your name here, Surveillance, Home movie i Deadgirl)