Passo de conversa surrealista a conversa estúpida en sortir de la sessió de la filla del Lynch, i escolto com un aspirant a ves a saber què comenta amb un gafapasta alguna cosa semblant al següent: “que què m’ha semblat la peli? Doncs depèn. Com a peli normal, vols dir?” No he escoltat més. No sé si el següent adjectiu qualificava algun altre tipus de cinema “no normal” que desconeixia fins el dia d’avui. O a un cinema “del Festival”. No ho sé. Però malgrat aquesta bajanada, la palma se l’ha endut el coleguilla que s’ha assegut a la meva esquerra durant la projecció amb els seus comentaris i els de la seva parella sobre la cinta que acabàvem de veure, que us asseguro que eren, com a mínim, demencials. No us els desvetllo perquè tenien massa a veure amb el final d’una cinta, aquesta Surveillance produida pel senyor David Lynch, que molt em temo que arribarà a les cartelleres, i no us voldria esguerrar el final…

 

Un dia interessant, malgrat el que he dit més amunt. Per començar el meu puto refredat pràcticament m’ha abandonat i per continuar tres de les quatre vistes han estat, com a mínim, interessants, i en un crescendo francament d’agraïr després de tanta pel.lícula. De tot plegat n’extrec algunes conclusions. Una, que per aguantar aquest ritme de visionat cal ser espavilat i comprar pel.lícules amb horaris que et permetin certs moments de descans. I avui, malgrat no he sopat (i ara són les 3:30 de la matinada, no crec ja que ho faci) sí he pogut dinar amb tranquil.litat i després fins i tot fer una volteta pel Brigadoon. La segona, que potser valdria la pena passar de la secció oficial fantàstica i anar directe a allò que es projecta fora de concurs, perquè fins ara és aquí on m’he topat amb les produccions més interessants. En concret dues que m’han entusiasmat i de les què espero poder -quan tingui una mica de temps- fer-ne esment al blog. Parlo de la torbadora i magnètica Deadgirl, dirigida per dos ninyatos amb el que he pogut xerrar un parell de minuts ara que encara no són coneguts i es passegen per Sitges sense ser reconeguts, i la terriblement perversa Home Movie, que ha aconseguit posar-nos dels nervis a mi i a tot el Prado. Cap de les dues exempte de polèmiques, puc dir amb força garanties de no equivocar-me que seran dues de les grans d’aquest any, encara que essent, com són, cintes petites. Bones notícies sempre des de la veu del cinema més independent i conseqüentment, més arriscat.

 

La decepció d’avui ha estat Your Name Here que malgrat ens ha deixat una bona interpretació d’un Bill Pullman que avui repetia (no us ha semblat un doble del Michael Douglas?) no ha fet res més que confondre a un públic que sembla que en part ha assistit gratuitament -gentilesa del Festival- probablement perquè la sala semblés més plena. Una sort per a ells, una feinada pels que ens havíem deixat els quartos per veure aquest absolut despropòsit. Llàstima perquè prometia. Com gairebé sempre tot el que fa fallida.

 

Per contra, la visió poètica del dia l’ha protagonitzat una noia amb un vestit lila a la platja de Sant Sebastià. Jo baixava de l’Auditori amb el cap a la cinta de la Jennifer Lynch i repassant mentalment el possible comentari que acabaré fent sobre el que m’ha semblat. Mentre observava el tall de l’horitzó, mig ennuvolat i tacant la perspectiva d’un fosc cendrós adient amb el que acabava de veure, he vist una noia que ballava enmig de la sorra, aliena a tot i a tothom. La fresca de la tarda no semblava afectar-li massa, i tampoc el fet que desenes de caminants i curiosos s’haguessin posat a mirar-se-la encuriosits. Primer rient; després, com jo, gaudint de la imatge d’algú que es deixava anar per allò que li demanava el cos. El ball m’ha seduit fins el punt d’aturar-me i seguir amb atenció la seva estranya dansa, mentre pensava amb allò que es deien capcots el Kyle MacLachlan i la Laura Dern a Blue Velvet i que subratllà tan bé el mestre Badalamenti amb la seva banda sonora original: “que n’és, d’estrany, aquest món”. Afegiria que durant el mes d’octubre, a aquesta localitat costanera anomenada Sitges, i en el meu cas des de ja fa 17 anys, també és un món meravellós i del que val la pena gaudir-ne. I no paro d’agrair que això continuï essent així.

(demà Gonzo, The Life and Work Of Dr. Hunter S. Thompson, The Sky Crawlers i Vinyan)