Director: Pascal Laugier

Productors: Richard Grandpierre, Simon Trottier

Productors executius: Marcel Giroux, Frederic Doniguian

Guió: Pascal Laugier

Fotografia: Nathalie Moliavko-Visotzky, Stephane Martin

Muntatge: Sébastien Prangére

Música: Alex i Willie Cortes

Disseny de producció: Jean-André Carrière

Direcció artística: Louis-René Landry

So: Philippe Mercier, Germain Boulay, Jerome Wiciak

Efectes especials (supervisió): Antonio Vidosa

Efectes especials de maquillatge: Bendit Lestang, Adrien Morot

Efectes visuals: Groupe Image Buzz

Vestuari: Claire Nadon

Intèrprets: Morjana Alaoui, Myrlène Jampanöi, Catherine Bégin, Robert Toupin, Patricia Tulasne

 

(França/Canadà, 2008)

 

http://es.youtube.com/watch?v=5dXxk4pKyZU (trailer)

 

L’Àngel Sala va dir a l’estiu, tinc entés que després de veure Martyrs a Cannes, que la cinta del Pascal Laugier era la pel.lícula més extrema que havia vist mai. De fet, fou la primera notícia que vaig tenir del Festival d’enguany i em va suposar el meu primer petit dilema de la temporada; us explico el perquè.

Fa uns anys, concretament al 92 quan s’acomplien els 25 anys de Festival de Sitges, vaig veure una cinta del Peter Greenaway que va fer que em veiés obligat a abandonar la sala amb un fort atac d’angoixa. Mai m’havia passat, una cosa així, i més tenint en compte que des de ben petit havia vist i era un absolut fan de qualsevol pel.lícula de terror i sang i fetge que us poguessiu imaginar, i per tant el fet em va agafar per sorpresa. La producció es deia The Baby of Macon, i la imatge que em va fer abandonar la projecció tenia a veure amb un nino de cera que representava un bebé al qual mutil.laven amb un ganivet de cuina. Tot molt simbòlic, però a mi em va produïr un efecte absolutament devastador, ves a saber el perquè.

Després d’això la cosa es va repetir una vegada més, però a casa. I mentre veia Henry, portrait of a serial Killer del John MacNaughton. L’escena del desmembrament d’un cadaver a una banyera va ser en aquest cas la responsable, i la sensació de pànic em va tornar a envair fins el punt que vaig haver de aturar el reproductor VHS que en aquella època utilitzava per veure cinema a casa.

No sé si heu patit algun cop un atac d’angoixa, però no és gens agradable; i és clar, no volia -ni vull- que això em tornés a passar. Per això ahir al vespre, al davant del Melià Gran Sitges, davant l’Auditori, m’ho vaig repensar força, abans d’entrar a la sala per veure Martyrs. I més quan algú que en sap força més que jo de cinema i s’hi dedica en cos i ànima em va comentar que al matí s’havien endut algú en l’ambulància que l’organització del Festival havia preparat per garantir el benestar del públic i que algú altre, al passi de premsa, havia acabat vomitant. Tot plegat encara em va inquietar més. Però aquesta mateixa persona també em va dir que l’expèriència vali la pena, i que em llencés a la piscina. I li vaig acabar fent cas.

El Pascal Laugier ha construit una història que consta de diferents trams que enganyen amb intel.ligència a l’espectador amb una realització solventíssima i que subratlla la seva capacitat -indiscutible- per inquietar i fer mal a parts iguals. Així, en un inici que et clava a la butaca assistim a la fugida d’una nena mig despullada i visiblement maltractada d’un lloc indeterminat que aparentment sembla un cau de tortures disfressat de garatge. A partir d’aquí la nena provarà de recuperar-se a una llar d’acolliment i allà rebrà les visites constants d’una mena de dona esquelètica que l’ataca i l’espanta a qualsevol moment i a qualsevol lloc on pugui trobar-se, i de la que no coneixem cap informació. L’únic element positiu que té la nena al seu voltant és l’amistad que inicia amb una altra nena, i que l’ajuda a guarir-se mínimament del malson que la persegueix des que va fugir d’aquell lloc misteriós.

Passats quinze anys, una noia irromp enmig d’un esmorzar d’una família benestant i dispara i mata a tots els seus membres amb una escopeta. És la mateixa nena, ara adulta, que demana -abans de disparar- al fill de la família si sap què van fer els seus pares. Arrel d’això tot es desenvolupa, i un infern cau sobre les notres protagonistes. Un infern en forma de dolor i desesperació com poques vegades s’havia vist a una sala de cinema.

Martyrs és una cinta que navega pel damunt de força temes, o almenys intenta fer-ho. Un d’ells és el dolor i el patiment, però aquí justificats per als inductors d’aquests com a element catalitzador i constructor d’una suposada transfiguració gairebé mística. El realitzador ens dispara amb un seguit d’imatges hiperrealistes en un últim tram de metratge de difícil digestió i fa passar a l’espectador un autèntic via crucis, un martiri veritable que segons ell ha de fer-li enfadar per aconseguir l’efecte desitjat. Tortura la protagonista dela història i ens tortura a nosaltres fent que ens trobem gairebé davant un dilema moral: continuo mirant la salvatjada o desisteixo i marxo? Qui veu Martyrs està, sense potser voler-ho, descobrint el seu propi llindar de tolerància davant la violència més explícita, davant unes imatges atronadores; unes imatges que potser no mostren tant com s’ha pogut veure a d’altres pel.lícules grandguignolesques, però que sí que les mostren des d’un tempo i un visionat continuat i sense concessions.

Deia que navega sobre temes, i el fet és que tota aquesta violència -sense entrar en si és o no justificable, un debat que considero fòra de lloc i força absurd- està matitzada aparentment per  la lectura mística que deia més amunt. I per mi hi ha un petit problema: un cert apunt pedant del realitzador que voldria allissonar-nos amb una dosi de dolor en vena de la que no poguessim escapar perquè entenguem un determinat punt de vista, primer dels personatges-botxins de la història i segon del propi Pascal Laugier, a la recerca d’una certa justificació a tanta salvatjada. Si es volia fer un filme violent i copejar-nos, produir-nos una reacció, violentar-nos, estaburnir-nos, potser no calia tant trobar el motiu que justifiqués aquest aspecte. Es fa i ja està, sense més miraments. Perquè si al final el que es vol es provocar alguna cosa -ell mateix ho ha dit- em penso que no calen explicacions de pa sucat amb oli i que desarmen un argument que fins el moment de la tortura duia l’espectador pel camins més terribles del desconeixement, del no saber perquè està passant el que està passant. Per mi, no funciona el punt místic del dolor, la recerca sectària del no creient de l’aspecte del màrtir com a testimoni del més enllà. I tot i que em sembla una cinta nascuda de la honestedat d’un director fascinat per un determinat tipus de cinema, aquesta mateixa honestedat queda tacada en aquest punt, que penso és un error comés per qui desitja fer partícip a l’espectador-d’una manera una mica avergonyida- de la fascinació per la violència a la que feia referència abans. I aquí sí que ho trobo una lectura molt típica de la nostra cultura, molt culpabilitzadora. O no és cert, senyor Laugier, que sap vosté perfectament que aquesta pel.lícula s’anirà a veure pel morbo que provoca tot el que s’ha dit d’ella?  Deixem-nos de punyetes, doncs, i parlem clar: és una cinta nascuda de l’atracció per un tipus de génere a la recerca de la màxima expressió de bufetada visual.

I en això faig referència a la culpa: cal justificar-se quan es crea una obra d’aquest tipus, titllada d’immoral? Perquè que jo sàpiga, el Pascal Laugier no ha assassinat ningú… Ha dirigit una pel.lícula i l’ha posada a l’abast de qui la vulgui veure. I sí bé és cert que el visionat d’aquest manual de la crueltat no té garanties d’arribar al públic adult, i que tothom -fins i tot menors d’edat o gent sensible- i pot arribar a tenir accés, no podem començar a parlar de censura, de no distribució, de demonització. Bàsicament perquè hauríem de començar a censurar moltíssims aspectes del nostre entorn que també atemptarien, aparentment alguns i de forma indiscuitble d’altres, contra el bon gust i la sensibilitat. O no estem envoltats de violència a qualsevol hora, qualsevol dia i a qualsevol mitjà de comunicació? 

Què hagués passat si no haguéssim pogut assistir amb llibertat al descobriment de obres artístiques de tot tipus que travessaven els llindars del que es consideraria raonable, o políticament correcte? L’art és art, i si bé podem discutir què pertany al fet artístic o que no, Martyrs té al darrera moltes virtuts, apart de la de la pura mostració de la violència. Té una primera part tremenda i terrorífica, que fa posar els péls de punta i que omple el seu guió d’unes expectatives més que correctes. Té unes interpretacions a flor de pell, creïbles i sinceres, i sobretot implicades amb el projecte. Té més capacitat per dur-te més enllà que moltes d’altres cintes que han provat de fer-nos travessar els nostres límits de tolerància i que se’ns dubte eren molt més barroeres i de menys qualitat, i sobretot, i per damunt de tot, sorgeix de la ment d’un home que ha creat alguna cosa que transmet alguna cosa. Amb més o menys encert. No cal buscar més enllà d’això, que ja tenim prou dimonis a la nostra societat. Llàstima que perdi força amb el ja comentat i amb la deixadesa alhora d’aprofondir en els personatges…

Una pel.lícula, doncs, que m’ha tornat a demostrar que el cinema encara pot crear controvèrsia, i que està viu i ben viu. Que pot sorprendre i molestar, i que quan vol és un medi molt, molt gran. I també que encara em poden clavar a una butaca i no deixar que em distanciï del que estic veient, demostrant-me que si hi ha un bon realitzador al darrera, al davant hi ha, com a mínim, una pel.lícula competent. I no vaig tenir cap atac d’angoixa malgrat que en més d’un moment de la cinta volgués abandonar. Em penso que és una pel.lícula que no tornaré a veure, malgrat no em penedeixo d’haver-la vist; però si decidiu anar-hi, tingueu molt clar què és el que aneu a veure: podríeu tenir una sorpresa desagradable.