(escrit per ser publicat el divendres passat dia 10 d’octubre)

 

No hagués volgut pas acabar la setmana del Festival, sense saber què li passaria al meu cos si un dia no hi assistia. I el que li va succeïr fou que vaig sentir una estrebada prou forta de necessitat que vaig estar a punt d’anar-hi sense entrades i tot. Gairebé. Però el meu sentit comú (el poc que encara em resta) no m’ho va permetre, i vaig optar per respectar-me a mi mateix i el meu cansament de pura prudència.

No sé què coi em passa, amb aquest Festival. No sé quina estranya relació d’amor hi vaig iniciar, amb ell, ara fa disset anys, però quan sóc allí tot el que m’envolta fa olor de calma, de tranquilitat, i sembla que tot plegat prengui sentit. No hi ha mals rotllos, no hi ha malentesos amb ningú… en fi, que podríem dir que sóc feliç. I quan el que s’hi projecta és a la sala Retiro o al Prado, la cosa millora encara més. Perquè aquests espais són els vertaders llocs-emblema del Festival. Fou aquí on vaig veure Akira, Barton Fink, Delicatessen i tantes altres pel.lícules que ara formen part del meu imaginari personal i que em van fer enfortir la meva passió pel cinema en el seu moment, una passió que fins aquell aleshores es movia purament dins l’element fantàstic i del cinema de gènere i que amb aquest Festival va crèixer prou com per fer-me adonar de com n’és de gran aquest art. I potser per això, entre d’altres coses  fa que el que senti durant aquests deu dies a Sitges sigui tan i tan especial.

I avui les dues que he vist s’han passat al Retiro; i una d’elles m’ha semblat excepcional. Parlo de The Chaser, una nova mostra de què els asiàtics estan reivindicant ben fort que això del cinema ho dominen tant o més que els occidentals. I és que últimament ens estan obsequiant amb una sèrie de pel.lícules (Memories of a Murder, The Host, The good The Bad anf The weird) que són d’un nivell i una categoria fòra del que jo considero normal. I no parlem dels finals… sempre hi ha un in crescendo en el que roden que acaba convertint els desenllaços cde les seves històries en autèntics manuals magistrals sobre com conclure a la perfecció una bona cinta, i a tots nivells. I parlo també de l’estètic, que el dominen amb la mateixa facilitat que jo respiro; o almenys aquesta és la lectura que en trec, després de veure algunes meravelles sorgides del seu cinema.

L’altre, Eden Lake, ha estat una bona decepció. I tot i que es revela com un filme entretingut, no deixa de ser un tòpic rere l’altre en el que pretén ser una nova advertència sobre la violència de la nostra societat, un tema últimament molt utilitzat al cinema. El problema de tot això és que així com durant la projecció de Martyrs el silenci que hi regnava entre el públic era aclaparador, impressionant i la tensió es podia tallar amb un ganivet, durant el passi -almenys a El Retiro– de l’Eden Lake –una cinta  que conté imatges d’una violència tan dures com les de l’esmentada producció francesa-, el públic el que feia era aplaudir i riure. Per què s’ha dit tant de la violència de la pel.lícula del Laugier i tan poc de la del James Watkins? Misterio misterioso…

En fi, que del vuitè dia em penso que està tot dit. Això s’acaba i la depre ja truca a la meva porta. I us prometo que cada any aquesta depre em passa una factura més i més grossa. I és que em penso que el meu lloc natural és dins d’aquest Festival, i cada any que passa la meva convicció és més forta. Esperem que no m’acabi convertint en butaca…

 

(demà Prime Time i Let The Right One in)