(escrit per ser penjat el passat diumenge 12 d’octubre)

 

Bé, ja està. Algun dia havia d’acabar. El món no deixarà pas de girar, no, quan acabi tot el xou d’avui. Em diuen. Provo de dir-m’ho. Encara que per a mi la sensació sigui ben bé aquella.

Encaro amb mals pensaments l’últim tram del Festival conduint com un sonat i amb els meus amics al darrera perseguint al loco de la calle. M’acompanyen al funeral, podríem dir, i com els malparits saben el mal que em fa, segur que se’n foten. Però no ho noto i els ho agreixo. Es diria que la meva mort és al següent revolt abans d’arribar a la rotonda que em du al Melià, i on s’apagaràn las llums de la meva alegria. Poesia barata i merda de literatura: s’acaba el Festival i puc dir que quan això passa, voldria apagar-me amb ell.

Estic deprimit, però procuro que no se’m noti. Els meus amics volen veure què hi ha pels volts de l’hotel perquè ahir no varen poder comprovar-ho. Tenen ganes d’aire fresc i de novetat, jo de continuitat i estímul. I l’un i l’altre es moren com es mor la meva capacitat per gaudir-ne. Música i un apaga y vámonos carregat de la lírica més barata em pujarà a la gola com l’acidesa després d’un àpat dolent, i a l’endemà, quan tot sigui un record, serà la prèvia a la tragèdia de la rutina. I al fet de no saber, per exemple, què cony he de fer amb aquest puto blog amb el que em lliga una relació d’amor-odi. Preguntes d’un assassí de la pudor de certesa, d’un ensarronat més pel temps, pobre desgraciat…

Al davant tres pel.lícules i una nova sessió d’entrega de premis, que resultarà més trista i depriment que mai: ni convidats guanyadors ni res que engresqui ningú que no sigui un ingenu. I malgrat tots els qui ens agrada el cinema ho som, no prou com per no adonar-nos que allò no és cerimònia ni és res. Però cal agrair la manca de pedanteria, aquest cop. Un producte del sentit comú, o de la crisi? Sigui com sigui, gràcies per no fer-nos empassar una altra hora de mitjanies, senyor Sala. Però sisplau, faci alguna cosa millor amb aquestes gal.les, que cada any empitjoren una mica…

Després de  dinar i de despedir-me dels meus estimats col.legues en rebo de nous, Rafa i companyia maca. M’acompanyaran en les últimes tres projeccions d’avui, i a ells s’hi afegiran la germaneta i el cunyao (i un visitant d’última hora que m’escolta adormit tres cops per setmana assegut des de la seva taula). La primera d’avui es diu Long Weekend, i si esperava un inici interessant de tarda que encarés amb un cert optimisme l’últim vespre tarda festivaler anava ben errat: un disbarat de proporcions estúpides ens fa malvendre una hora i mitja de la nostra vida. 

A continuació la sorpresa -que feia dies que ja no ho era- és la nova del Hayao Miyazaki, i el seu Ponyo on the Cliff by the Sea, una nova meravella animada del creador de Mononoke i Chihiro. Anem a millor, és evident. Malgrat un curt infumable sobre vampirs i esglèsies gallegues: espantós. 

I mentre la cançoneta amable i el bon rotllo del Ponyo ressonen a les orelles, cua i la cloenda. Buf. No m’ho puc creure: 10 dies després aquí estic, al davant del que per mi és gairebé el pitjor moment de l’any. Bé, escoltem els premis i veiem què han preparat.

No han preparat res, excepte el fet d’anomenar els guanyadors i que gairebé ningú els vagi a rebre, perquè gairebé ningú ha assistit a la gal.la. El mIllor, el premi pel Fernando Guillén, un gran actor que ara viurà a Sitges (jo ho faré, també, algun dia) i que sembla realment emocionat. La resta…

Carnet Jove: Vynian i The Sky Crawlers.

Meliés plata: Martyrs.

Públic: Blindness.

Millor Banda Sonora Original: Kenji Kawai per The Sky Crawlers

Millor Curtmetratge: Next Floor de Denis Villeneuve

Maquillatge: Bendit Lestang & Adrien Morot per Martyrs.

Millors Efectes Especials: Jung Do-Ahn per The Good, The Bad, The Weird

Fotografia: Angus Hudson per The Broken 

Millor Disseny de Producció: Tulé Peak per Blindness

Guió:Alexis Alexiou per Tale 52

Actor: Brian Cox (Red)

Actriu: Semra Turan per Fighter

Director: Kim Jee-woon per The Good, The Bad and the Weird.

Pel.lícula: Surveilance (Jennyfer Lynch)

 

Po’ vale.

I per acabar, per postres, un final de Festival entristit per la projecció d’una pel.lícula de nadales i amb moltes garanties per ser l’èxit del proper 25 de desembre. No ho sé, nois, però deixar un bon regust de boca és important, també, i aquesta The city of Ember, apart d’entretinguda, poca cosa més… i Per aquest Festival? Pertany a aquest Festival, realment? 

I jo? Que hi pertanyo?

Perquè cada any que passa, cada cop que això s’acaba, cada vegada que deixo enrere les costes… 

Cada cop que ma’nomenen el Festival, cada cop que em parlen de Sitges, a cada ocasió que agafo una nova corba de les 101

Cada vegada que es tanca el llum i baixa la metafòrica cortina que separa la puta realitat de la puta mentida, alguna cosa dins meu esclata. I ha de ser bona, pèrquè no puc parar de plorar… i alhora de somriure.

(demà… demà diumenge. Y punto)