Va dirigir-se cap un dels molts ponts que vigilen la ciutat conscient que rere aquell fet quedaven dies d’angúnies i inseguretats. Quan va projectar la seva decisió es va sentir insatisfet i va començar a plantejar-se el seu propi autoretrat.

 

12 dies després de començar a pensar en ell mateix va sorgir el Today de les carbasses de la boca del Corgan, mentre la pantalla en negre mostrava un cercle iridiscent . Les angúnies continuaven allà on les havia deixades, però ara veia que el resultat de tot allò havia estat més satisfactori. Tot i que sempre odiaria aquell exercici…

 

Aleshores va passar: primera nit. Amics i companys circulant amunt i avall per un pis terrible que amagava tants misteris com els que havia provat de reflectir de la millor manera que va poder. Es va deixar d’inseguretats i de pors i va llençar-se al buit de la il.lusió creient fermament que si allò no rutllava potser hauria d’assumir les seves carències. I va rutllar, encara que això només el qualificava d’alumne de poca traça però amb ganes boges de fer de la seva vida allò que sempre havia somiat.

El fora de camp el va tornar a satisfer, però només feia que pensar en nous projectes. I va arribar el carnisser de Rostov amb la imatge d’un Rafa emprenyat que malgrat encara no estava acabat de muntar prometia per fredors i imatgeria. 

I ara què?

Doncs ara encararia el Llum: presència immediata com fins aleshores: amb les mancances i immaduresa de marrec que té una joguina nova a les mans i no vol parar de jugar amb ella però alhora content de fer-se feliç a si mateix.